Article d'opinió de Manay Pérez sobre la llei de lloguer
Article d'opinió de Manay Pérez sobre la llei de lloguer

La llei de regulació de lloguers: tothom s'equivoca

Manay Pérez, membre del Sindicat d'Habitatge del Maresme, analitza la nova llei que vol frenar l'augment constant de preus de lloguer, que ha generat gran controvèrsia

Sí; tothom s’equivoca. Podem i hem d’estar en contra, alhora, dels detractors i dels partidaris de la llei. No és cap capritx, sinó l’única opció correcta. Com succeeix durant la campanya electoral, de vegades costa veure clar darrere del soroll que generen les confrontacions apassionades entre uns i altres. Sols quan s’esvaeix el soroll de tanta gesticulació vehement, te n’adones, de mica en mica, que per a nosaltres tot segueix igual.

image00001 (1)

EN CONTRA DELS DETRACTORS

Els liberals més fanàtics creuen que tots els problemes de món poden resumir-se en dues paraules, que els han ensenyat a repetir com micos de fira: oferta i demanda. Creuen que això del lloguer és senzill: falta oferta d’habitatge i el que cal és donar més garanties i més incentius als rendistes.

Per començar, és fàcil distorsionar l’oferta. Què passa amb els gairebé 2.000 habitatges permanentment buits a Mataró? Què passa amb els més de 4.000 habitatges d’ús turístic o esporàdic a Mataró? Què passa amb els centenars d’habitatges que bancs i fons voltor es neguen rotundament a posar en lloguer? Al Sindicat estem farts de veure com grans fons voltor, com Promontoria o Divarian, prefereixen fer fora els seus inquilins (fins i tot quan han pagat puntualment el seu lloguer) i tancar els pisos, buits, rere portes de ferro.

Fins i tot si això fos un problema d’oferta, oferta i demanda no poden justificar aquesta carnisseria contra la classe treballadora. Durant la pandèmia, quan les mascaretes eren qüestió de vida o mort, tothom va comprendre la necessitat de regular el seu preu, digués el que digués la llei d’oferta i demanda. Les cases també són una qüestió de vida o mort. Sols cal veure els casos de persones que s’han tret la vida per culpa d’un desnonament, com el cas recent d’un home de 70 anys a Sabadell.

En tot cas, després del cicle immobiliari del 2008, creure que l’habitatge funciona només segons oferta i demanda és senzillament ridícul. En el mercat de lloguer i immobiliari espanyol inverteixen massivament alguns dels fons d’inversió més grans del planeta (principalment, Blackstone i Cerberus, a través de diverses empreses-pantalla). L’efecte especulatiu que produeix això és evident. Si no ho veus, entra a les xarxes socials i trobaràs un munt de gurús de la inversió immobiliària, assegurant-te que això de comprar i llogar pisos és el nou Bitcoin. De fet, a hores d’ara el 80% de la inversió en habitatge per a llogar és capital estranger.

Més proves: l’Estat espanyol és un dels països d’Europa on la proporció d’habitatges per habitant és més alta, i durant l’última dècada el preu del lloguer no ha parat de pujar, independentment de si la població creixia o decreixia.

Finalment, val a dir que és insultant dir que als rendistes els falten incentius per arrendar els seus pisos. De debò no tenen suficient, cobrant més de 1.000€ cada mes per pisos majoritàriament vells i petits? Quanta més de la nostra sang necessiten per calmar la seva set? Recordem que allò del vellet que complementa una modesta pensió amb els ingressos del lloguer és més aviat un mite: els arrendadors es concentren clarament en els trams de rendes més altes.

EN CONTRA DELS PARTIDARIS

Per començar, cal dir les coses pel seu nom. En el millor dels casos, la “regulació” és una congelació. Simplement bloqueja (amb algunes excepcions rellevants) els preus actuals. És a dir, estabilitza i legitima uns preus que ja eren veritablement absurds i asfixiants per als treballadors. Normalitza una situació profundament injusta i insuportable. Com si haguéssim d’agrair el descans de “només” pagar 1.000€ per pisos de 60 m2.

A més a més, tampoc existeixen els mitjans per fer complir la regulació. Rendistes i immobiliàries afegeixen tota mena de despeses addicionals al preu establert, oculten el preu del contracte anterior o simplement incompleixen la llei, conscients que alguna persona desesperada signarà igualment. No és res de nou. Amb la llei 24/2015, que obliga grans tenidors a fer i renovar lloguers socials, hem vist com els rics i poderosos poden saltar-se la llei impunement i les conseqüències són minúscules. En altres casos, els rendistes més miserables desvien els pisos cap al lucratiu (i infame) negoci del lloguer d’habitacions i el lloguer de temporada.

Així doncs, les nostres condicions de vida no canvien ni un mil·límetre, mentre els governs socialdemòcrates aprofiten l’anunci triomfal de la llei per treure rèdit polític dels únics que realment ens trenquem la cara, dia rere dia, per combatre la crisi dels lloguers: els sindicats d’habitatge.

Malauradament, ara mateix no podem confiar en dreceres màgiques. Quan sigui necessari, és clar, lluitarem per una regulació dels lloguers, així com qualsevol reforma que millori les vides de la nostra classe. Però, primer, hem de construir una estratègia i una força pròpies. No podem permetre que els “governs més progressistes de la història” anunciïn lleis fabuloses amb una mà, mentre amb l’altra mà es dediquen a escanyar l’única eina d’autodefensa efectiva d’aquells que patim per disposar d’un sostre i quatre parets. Durant els últims mesos, hem vist una ofensiva repressiva, judicial i cultural contra els sindicats d’habitatge: més desnonaments i processos més accelerats; dispositius policials més grans i agressius; més identificacions, detencions, multes i demandes contra militants; més guerra mediàtica contra el fantasma dels “okupes”, entre els quals ara inclouen també, sense despentinar-se ni una mica, els llogaters que ja no arriben a final de mes o als quals no els volen renovar el contracte.

NECESSITEM SINDICATS FORTS

De res ens valen reformes legals, més o menys benintencionades, si la classe treballadora no tenim la nostra pròpia força per fer-les valdre a la pràctica. Totes les llogateres de Mataró que signin o renovin contracte aviat, trobaran en el Sindicat la seva eina per defensar-se de les trampes i abusos dels rendistes. A disposició de tothom que ho necessiti: assessorament jurídic i poder de negociació.

sindicat
 

I, de nou, de res ens valen reformes legals, més o menys efectives a curt termini, si no tenim la capacitat d’integrar-les en una estratègia pròpia que vagi més enllà. Perquè una cosa tan bàsica com un habitatge digne mai serà una certesa en un model econòmic que fa de tot una mercaderia, que converteix les nostres cases en una altra fitxa per al gran casino d’inversors internacionals i multi-propietaris nostrats. Sense pèls a la llengua: avancem cap a un habitatge universal, gratuït i de qualitat. Si no ho fem, tard o d’hora el drama de l’habitatge sempre reapareixerà d’una manera o d’una altra. Estarem condemnats a entrabancar-nos, eternament, amb la mateixa pedra.  

Arxivat a:

Comentaris (5)

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • Ronda President Irla,26 (Edifici Cenema) 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telèfon: 93 312 73 53
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive