La llei d'eutanàsia, per tu i per tanta gent, estimat Romuald Grané

El passat dijous 18 de març es va aprovar al Congrés dels Diputats la llei orgànica de regulació de l'eutanàsia, una fita històrica llargament reclamada per àmplies capes de la nostra societat i que gràcies a la lluita de moltes persones i associacions ha estat finalment possible. Espanya esdevé així el sisè país del món que regula l'eutanàsia, després de Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Canadà i Colòmbia. En la lluita per aquest dret, a molts ens vénen a la ment noms com el de Ramón Sampedro, el doctor Luis Montes o María José Carrasco i el seu marit, Ángel Hernández. A Mataró, més concretament aquelles persones que vam tenir la sort de conèixer-lo i compartir lluites amb ell, no hem pogut evitar recordar el nostre estimat Romuald Grané, que tant va treballar en general pels drets de les persones grans i en particular pel dret a una etapa digna en el final de la vida.

Eutanàsia no és escollir entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir: amb dolors o sense

En Romuald, que té una plaça amb el seu nom al barri de Cerdanyola, va ser un lluitador incansable des de ben jove i fins a la seva mort als 88 anys l'any 2012. Militant del PSUC i després d'ICV, va patir en les seves pròpies carns les detencions, tortures i presons durant la dictadura, en uns anys en què implicar-se políticament comportava arriscar la pròpia vida. Va viure durant anys junt amb la seva estimada companya Flora a la residència de la gent gran de l’ICASS de l’avinguda Gatassa, i molts el recordaran per la seva lluita incansable per la millora de les residències de gent gran i per la mort digna. Fruit d’aquesta lluita, va escriure el llibre "Una reflexió sobre la darrera fase", que va fer arribar amb una tenacitat envejable a totes les biblioteques i personalitats del país.

En la votació al Congrés, com era previsible, PP i Vox es van quedar sols votant en contra d'aquesta llei orgànica, fent servir els típics arguments de base religiosa que avui en dia són difícilment assumibles en una societat com la nostra. De fet, una enquesta de Metroscopia de l'any 2019 assegurava que fins a un 87% dels espanyols estan a favor de la regulació del dret a l'eutanàsia, cosa que fa del tot previsible que aquest dret hagi vingut per quedar-se. Com ja va passar amb els del divorci o els casaments entre persones del mateix sexe, que les dretes van combatre fins a l'extenuació i que després no van derogar, doncs saben que el seu propi electorat se'n beneficia de l'exercici del dret en qüestió. Perquè no ho oblidem: estem parlant d'un dret, no de cap obligació. A partir d'ara, tindrem el dret a morir dignament, no l'obligació. Algú dubta que, si es dóna el cas, un votant o fins i tot membre del PP o Vox no voldrà acollir-se a aquest nou dret? Quants casaments de membres gais del PP no s'han produït des del 2005, quan es va aprovar aquest dret? La hipocresia de determinats dirigents polítics no té límits.

Avui he volgut recuperar un article d'en Romuald Grané publicat al seu blog, encara disponible a internet, l'agost del 2009, i que porta com a títol "Qualitat de vida, qualitat de mort". A en Romuald li agradava parlar de la vida més que no pas de la mort. En aquest text, recordava que "pràcticament tothom podríem explicitar la nostra vida en una part feliç, tal vegada partida a trossets, però que tots ajuntadets ens han donat moltes hores de felicitat, que per a res del món hem d’oblidar ni per un moment". Aquesta era la seva filosofia de vida, i aquells qui el vam conèixer sempre recordarem la seva bonhomia, que practicava en el seu dia a dia. Parlant de la mort, explicava en Romuald que "trobem persones –cada vegada menys– que els fa un no sé què parlar de la mort. Quan és un tema que des de que tenim més o menys sentit de la vida sabem que un dia arriba, com la cosa més natural del món. Molt s’ha assolit en demorar-la, i sens dubte més es demorarà. Però alerta, ja avui dia en bastants casos aquesta demora significa un buit de mort i de vida, que èticament resulta molt més deplorable que si es donés el procés per acabat. Ja són molts els casos en què no s’allarga la vida. S’allarga la mort. Algú ha dit: no tinc por a la mort. Tinc por a quedar viu però mort. No és enfrontar l’eutanàsia a la vida, sinó el dolor, els sofriments. Eutanàsia no és escollir entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir: amb dolors o sense. Acabar amb els dolors del pacient però també amb els de la família i entorn. No es pot acabar una vida digna si no és amb una mort digna. És desesperant veure tombada en un llit, o ajaguda en un sofà, una persona que no sap qui és, no sap on és. No sap d’on ve, ni sap on va o si va a algun lloc. I aquesta situació pot durar anys, més avui, amb l’ajuda de les pastilletes i com a cosa irreversible. I pensar que fa poc era un ser magnífic i clarivident. És precisament quan s’està en plena clarividència que cal prendre les decisions per tal d’evitar arribar al final desemparat davant de situacions desagradables. I això es pot assolir fent el Testament Vital o Voluntats Anticipades on plasmar el final que es desitja. Des de fa un temps surten en els diaris, a diari, l’anunci de nous tanatoris, amb unes curioses icones i possibles incineracions. Amb visites guiades a cementiris. En fi. Com si es volgués familiaritzar-nos amb el darrer pas, que tots sabem que és inevitable. Per tant, si és inevitable, fem-lo fàcil. No dolorós i el menys traumàtic possible. Si hem procurat una vida amb dignitat, que el final no desmereixi. Una vida digna, amb una mort digna. Així deu ser".

Crec que no cal afegir res més, perquè seria sobrer. Això ho deia en Romuald fa gairebé dotze anys. Avui, de ben segur celebraria que el dret a l'eutanàsia és una realitat al nostre país. Gràcies, Romuald, i gràcies a totes aquelles persones que amb les vostres lluites vau posar la llavor per poder viure en una societat més digna.