La solució a un maldecap històric

Durant tot el segle xix i inicis del xx, el principal maldecap dels enginyers i arquitectes municipals de Mataró eren els danys de les aigües que baixaven pels torrents que travessaven el nucli urbà. Calia una solució eficaç i econòmica, ja que els mataronins estaven cansats de recollir aigua de l'interior de casa. Des d'inicis dels vuit-cents i fins al 1912, es van presentar deu projectes de desviament de la Riera de Cirera, el canal d'aigua més important i perillós de Mataró.

Fins al segle xix les muralles desviaven les aigües torrencials, i protegien la ciutat. Però abans de destruir-les, la seva funció com a barrera ja era ineficaç a causa del creixement urbanístic fora muralles.

La primera solució es va plantejar el 1802, quan els tècnics municipals van estudiar la possibilitat de soterrar el tram més conflictiu de la Riera, comprès entre la plaça Santa Anna i el carrer Lepant. El 1835, Miquel Umbert ideava la possibilitat de desviar la riera de Cirera per la part de ponent passant pel cementiri dels Caputxins, el Camí Fondo, l'Havana i fins a desembocar al mar. Però no hi havia prou recursos. El 1849 es proposa construir un canal subterrani per sota la Riera i la Rambla.

Desviar les aigües
Fins a l'any 1851 no va arribar la primera proposta de desviament de les aigües vers la Riera de Sant Simó. L'impulsor de la idea, l'arquitecte Elies Rogent, va assegurar que el punt del trencall havia de ser a la connexió de la riera de Cirera amb la de Figuera Major. A més, va defensar la reconducció de les aigües cap a Sant Simó per considerar-la, algun dia, el límit natural de la ciutat, i per la seva geografia menys abrupta. La proposta no prosperà per motius tècnics.

Així, mentre el consistori no trobava una solució, l'aigua continuava negant els baixos de les cases. El 1878, Emili Cabanyes i Melcior de Palau van proposar el desviament de les aigües vers la d'Argentona. Aquest projecte es va aprovar per Ple el 1884, però tres mesos després del seu inici les obres es van aturar per conflictes amb els propietaris dels terrenys. El 1903, l'arquitecte municipal Eduard Farrés va proposar el desdoblament de la riera cap a Argentona i Sant Simó, idea descartada pel seu alt cost econòmic. Cinc anys més tard, l'enginyer Federico Mebrillera presentava un projecte similar amb el cost astronòmic de 23 milions de pessetes. El 1908, va arribar el penúltim dels projectes, de Melcior de Palau, en el qual proposava unir els cabals de les rieres i els torrents en dos grans emissaris subterranis.

Finalment, el 1912 es va aprovar un projecte definitiu de desviament de la riera de Cirera. Melcior de Palau recuperava el projecte de Farrés, però només la seva vessant oriental, i travessava un nou recorregut fluvial que anava per darrere el vell cementiri, la Llar Cabanellas, el camí del veïnat de Mata (avinguda d'Amèrica) i riera de Sant Simó. El circuit recollia les aigües de la riera de Cirera, el torrent del Pecat, el camí del Cementiri, el torrent del Palau i la carretera de Fogars. Es va construir un canal de 1.150 metres de llarg i sis d'amplada.

El cost de l'obra, que va començar el 1916 i va finalitzar el 1923, va ser finançat per l'Ajuntament de Mataró, un 25%, i la resta, per l'administració central, gràcies a la intervenció del diputat a Corts Carles Padrós. Amb motiu d'aquesta gesta, el carrer d'Argentona canvià de nom em honor al polític, però les queixes dels argentonins van fer que l'Ajuntament inaugurés un altre carrer amb aquest nom.

Canalització amb límits
Des del final de les obres, el punt d'unió entre les dues rieres va ser conegut per tothom com «el Desvio», denominació avui encara vigent. Aquesta gran i esperada infraestructura, però, no va resultar tan exitosa com s'esperava; les inundacions dels anys 1941, 1951 –aquestes amb víctimes mortals–, 1953 i 1967 van posar de manifest el límits de la canalització.

La darrera restauració important del Desviament es va fer l'any 1970, quan va cobrir-se el canal amb un forjat de bigues en substitució de l'original, ja molt deteriorat. Això va permetre, en un dels seus trams, crear a sobre un ampli vial, l'actual avinguda d'Amèrica.