L’essència d’un cafè amb 100 anys d’història

A l’agost del 1915 la besàvia de l’Enric Riera va començar a fer i vendre cafè. Cinc anys més tard la marca Cafès Manigua va instal·lar-se a l’establiment del carrer Santa Maria 5, on encara es manté. “Al costat hi havia la botiga de cafès que es comunicava per dins amb això, que era la Cereria Ricard”, recorda l’Enric i explica que “quan el meu avi va adquirir els locals, van unificar-los, incorporant cafè i cera en el mateix espai”.

Des d’aleshores sempre s’han mantingut les dues activitats. El negoci va passar dels avis als seus pares i l’any 1999 ho van heretar l’Enric i la seva dona. “Tot i alguna reforma, la botiga manté el seu encant antic. El sector del cafè ha evolucionat i s’ha modernitzat molt però Cafès Manigua ha mantingut l’essència centenària, apostant per la recol·lecció manual i la qualitat del producte. Per a l’Enric, la importància d’un bon cafè és indiscutible: “Quan fas un àpat valores molt tots els plats però oblides que el cafè és amb el que mates el menjar i que, si no és bo, et queda un gust estrany de tot el festí previ”. 

Ha evolucionat molt el negoci?
Ens hem mantingut fidels a la tradició que vam heretar com a torrefactors. Crec que som els últims de Catalunya que encara torrem amb llenya. M’agrada perquè és la manera d’abocar-hi els cinc sentits en tot el procés: quan poses el cafè, el soroll que fa, l’olor, els canvis de color, el gust quan finalment el tastes...No vull renunciar a això. La llenya li dóna un carisma al cafè que no li donen un gas o un fuel. 

El secret per mantenir-vos?
Moltes vegades hem fet servir més el cor que el cap, ens pot més el que tenim aquí i l’estima que hi ha. Cada dia ens llevem d’hora, aixequem la persiana i fem tot el possible perquè la clientela se senti bé. Si tractes bé el client i ell et correspon, això és el que t’omple i el que et fa seguir endavant. 

Com era el cafè fa 100 anys?
Era una de les poques begudes que hi havia com a refresc, fins que aquests no es van popularitzar. Era difícil ser “gourmet” perquè els països productors ho feien una mica de qualsevol manera. De mica en mica s’han anat unificant criteris sobre quines qualitats requerim i quins aspectes valorem en un bon cafè. 

Han canviat les pautes de consum?
La cultura del cafè s’ha perdut pràcticament del tot i és una llàstima. En un bar o restaurant pagues un cafè al mateix nivell que una ampolla d’aigua, quan la feina i l’elaboració no és la mateixa. Fer un cafè ben fet i no servir-lo cremat és una cosa que no tothom sap. Lluitem perquè se serveixin cafès amb un mínim de condicions, no qualsevol beguda fosca que ha de portar sucres perquè si no és impossible d’empassar. Així no estem educant els paladars, és la llàstima que avui dia s’està perdent. 

Els clients en saben més?
Comencem a despertar d’un malson on s’assimilava el cafè com un producte molt dolent, negre, amarg i fort. Ara els clients hi entenen més o, si més no, s’interessen més per aprendre. Amb una cafetera i unes pautes molt simples es pot prendre bon cafè a qualsevol llar.