L’esperança de la República

Centenars de ciutadans reunits espontàniament davant la casa consistorial festejaven, a la tarda del 14 d'abril de 1931, la recent proclamació de la II República Espanyola. Unes hores abans, un mataroní que treballava a Barcelona havia escampat la notícia del canvi de règim just baixar d'un tren que avançava completament buit. A Barcelona tots els comerços i indústries havien baixat la persiana, igual que succeiria a Mataró unes hores més tard.

De seguida els nous regidors, guanyadors de les eleccions municipals celebrades uns dies abans, van voler parlar al poble. Alguns dels assistents encara recorden alguns dels parlaments, com el que va efectuar un dels nous edils republicans, el comerciant de cotó Francesc Rosetti, anunciant: "El rei ha entregat el poder al coix d'en Romanones". La frase que va causar sensació ja que el regidor mataroní també coixejava, igual que el president del darrer govern monàrquic. De seguida la bandera republicana va onejar a l'Ajuntament i molts edifics públics van desempallegar-se dels símbols borbònics. «A l'escola dels escolapis –una de les congregacions més liberals de la ciutat– hi havia una imatge del rei, però de seguida va desaparèixer», recorda Rafael Soler. Fins i tot aquells que tenien cognoms al·lusius a la corona aquella tarda ja buscaven alternatives. Un transportista d'Argentona anomenat Rei, per exemple, a partir d'aquell dia es feia dir President.

La majoria de ciutadans mostraven eufòria per la fugida d'Alfons XIII. «Després de tants anys de dictadura molts creien que la República era un alliberament, una fase de tranquil·litat i alegria», assegura Guillermina Peiró, filla del sindicalista Joan Peiró. De fet, molts ciutadans, més enllà dels que tenien una ideologia estrictament republicana, aspiraven a un canvi de sistema polític. «Aquell dia tothom anava a la plaça de l'Ajuntament: treballadors, intel·lectuals i empresaris», afegeix la filla del qui més tard va ser ministre republicà. Fins i tot es rumorejava que alguns religiosos, aquells que uns anys després es convertirien en les principals víctimes de la repressió a la rereguarda, també havien donat el seu vot als republicans, en aquest cas captivats per la novetat del sistema. «El 1936, quan van incendiar Santa Anna, un encara deia: «Això els passa per haver votat la República», explica Soler.

Malgrat tot... mals auguris
Però enmig de l'eufòria, l'alegria pel canvi i l'obertura d'un camí ple d'esperança també hi havia ciutadans que aquell mes d'abril ja n'auguraven un final tràgic. «La ciutat estava dividida en dos bàndols: els contents pel final d'una monarquia endarrerida i aquells que temien una revolució», sintetitza Rafael Soler.

De fet, l'esperança republicana no va tardar a desinflar-se. «Aleshores, els treballadors, els militars, els propietaris..., tothom volia que la República li solucionés els problemes, però aquesta arribava en plena crisi econòmica», explica Ramon Casas.