L’1x1 dels candidats al debat definitiu

Quim Fernàndez (CiU). Reservat. L’objectiu que es va marcar en el Debat Definintiu era no desgastar-se i ho va aconseguir amb un perfil baix, en molts temes va estar desapercebut i el fet de destacar com acció de govern 100% seva haver endreçat l’Ajuntament demostra les intencions de qui es veu guanyant les eleccions i prefereix no posar-se en disputes que li puguin recordar a partir del dia 25.

David Bote (PSC). Conformista. El candidat del principal grup de l’oposició va evitar el cos a cos amb el partit de govern (CiU) i amb el seu teòric “enemic” polític (PP). No va voler entrar en polèmiques i va articular bé les seves propostes, tot i que la manca d’experiència en públic li va jugar una mala passada en el discurs final, travat i poc entenedor.

José Manuel López (PP). Preparat. Va donar joc en tots els temes de debat i va fer propostes i contrapropostes demostrant tenir clar què és el que vol en cada punt de la ciutat. Però en matèria d’immigració i seguretat, temes estrella de la seva campanya, es va veure enfosquit pel polèmic discurs de Plataforma per Catalunya, que li va robar el protagonisme que se li pressuposava.

Mònica Lora (PxC). Oportunista. Va fer les aportacions que li tocaven en cada moment amb un to serè que va mantenir fins el tema estrella de la immigració. Tant clara com polèmica, amb propostes que, a més de discriminatòries, difícilment un Ajuntament podria realitzar d'acord amb el marc legal, Lora va ser el centre d’atenció dels crits i xiulets més forts del Monumental. Un fet que esperava i segurament volia protagonitzar. Va deixar a contrapeu al seu rival en aquest tema i no va rebre una resposta tant contundent com ho era la seva proposta de part de la resta de partits.

Esteve Martínez (ICV-EUiA). Fiscal. Va ser l’únic que va insistir en més d’una ocasió en posar en dubte el paper del govern de CiU en els últims anys i algunes de les seves decisions. Va jugar la carta de la corrupció tot i no ser quelcom clau en matèria local i va reclamar el vot dels més afectats per la crisi per sobre dels nous partits que amenacen en ocupar el seu espai. En el mateix sentit també va recordar (és necessari a aquestes alçades?) que són els hereus del PSUC.

Juli Cuéllar (CUP). Metòdic. No té el do de paraula del seu predecessor, Xavier Safont-Tria, però Cuéllar estava preparat per tots els temes de debat i va ser qui millor va detallar i argumentar les seves propostes, que això sí, la majoria de vegades estaven en contra dels grans consensos entre d’altres partits. Sense estirabots ni aixecar el to de veu va saber situar-se just al front del model de ciutat de CiU.

Francesc Teixidó (ERC). Conciliador. No va tenir problemes en donar la raó a les reivindicacions socials dels de la seva esquerra i en aplaudir decisions del govern amb qui comparteix el procés nacional. Serè i tranquil, va ser capaç d’emocionar amb un discurs final emotiu que, lluny de centrar-se en Mataró, va apel·lar al sentiment independentista i va quallar entre bona part dels assistents.

Xavier Caravaca (Ciutadans). Malbaratat. Tenia una oportunitat d’or per convèncer els votants indecisos de PP i PSC que són una alternativa, però se’l va veure ple d’ambigüitats en els grans temes de la ciutat, no va mostrar-se clarament contrari als partits més sobiranistes i li van faltar articular propostes clares i atractives.

Montse Morón (VOLEMataró). Esverada. Va tirar de l’ideari del partit que representen (Podem) i es va dedicar a llegir el seu programa electoral, sense precisar en els temes que se li reclamaven. Va elevar el to contra el moderador quan aquest li va demanar, amb raó, que se cenyís al tema que es tractava. L’anècdota del Museu 'Bassas' va ser significativa en un discurs genèric i amb molta menys clau local que la majoria dels seus rivals.