Capgròs
Teresa Cortina, històrica militant mataronina del PSUC, va fer 100 anys el passat 27 de novembre,fa 100 anys. Per celebrar-ho, el passat dimecres dia 23 va rebre a Mataró l'homenatge dels seus companys i companyes de militància al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a Comissions Obreres (CCOO), a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), a Catalunya en Comú, i ara a Esquerra Verda.
En l'acte d'homenatge van intervenir Pep Canal, històric militant del PSUC i ICV, Sergi Morales, cap del grup municipal d'En Comú Podem Mataró, Andreu Mayayo, co-coordinador nacional d'Esquerra Verda, i Juan Jiménez, secretari general de CCOO al Vallès Oriental-Maresme-Osona. L'acte va comptar amb una nodrida presència de companys i companyes de militància de Teresa Cortina durant tots aquests anys, entre els que hi havia els històrics dirigent Joan Saura o Mercè Claramunt, entre molts altres.
Teresa Cortina Cirera va néixer a Mataró l’any 1922, just fa ara cent anys. El seu pare era d’Hostalric i la seva mare, d’Arenys de Mar. És vídua, malgrat que sempre diu que viu sola però que no està sola. Viu de la seva pensió com a treballadora del tèxtil i la de viduïtat. La seva família era d’esquerres i militant del Partit Comunista de Catalunya. Recorda que de petita, amb nou o deu anys, anava a les reunions clandestines amb el seu pare, amb la motxilla plena de fulls volants per repartir per les cases. Un esdeveniment que recorda amb molta emoció va ser l’enterrament del president Macià: “vaig anar a peu d’aquí a Barcelona perquè, com que no teníem diners, si no anàvem a peu no anàvem enlloc”.
Els seus anys d’escolarització van ser a l’escola republicana, que era catalana, mixta, de pedagogia activa i laica (tot i que les famílies que volien que les seves criatures fessin religió, rebien aquesta classe un cop per setmana). Quan va esclatar la Guerra Civil, encara va anar un parell de mesos més a l’escola, però poc després es va posar a treballar per al Socors Roig. Encara era molt jove, però la seva funció era preparar menjar per als soldats republicans que lluitaven als fronts catalans.
La seva família va patir la repressió i el seu pare va haver d’exiliar-se. Ella l’havia d’acompanyar, però no va ser possible, ja que va contreure la responsabilitat de cuidar, des del Socors Roig, la canalla que s’havia quedat òrfena a causa de la guerra. Va ser una època dura, de por (cada dia i a qualsevol hora hi havia escorcolls a casa seva), no tenia feina, la seva mare i ella vivien de la caritat, però la solidaritat d’un veïnat desconegut va fer que poguessin sobreviure. Més endavant, ja en la democràcia, es va assabentar de qui les havia ajudat.
Després de la guerra, amb setze o disset anys, va entrar a treballar com a aprenenta a Can Minguell, on també treballava la seva mare. Allà hi va treballar deu anys. Va començar a implicar-se en les reivindicacions que es plantejaven a l’empresa i al cap d’un temps de treballar-hi va participar en la primera reivindicació, la Vaga dels Quinze Duros, encapçalada exclusivament per dones.
Va canviar de feina i va entrar a treballar en una fàbrica més petita, també del ram del tèxtil. Aquí la direcció va proposar-li presentar-se com a jurat d’empresa. Ella va accedir-hi, per poder canviar les coses des de dins, però al cap d’un temps la van acomiadar perquè no seguia les directrius de la direcció.
Després va entrar a treballar Can Subirà. Aquí va trobar companys i companyes organitzats políticament i sindicalment (al PSUC i a CCOO). En aquesta època, els sindicats ja estaven legalitzats i van començar a preparar les candidatures per a les eleccions sindicals promogudes per Comissions Obreres. Va formar part de les candidatures amb altres companys i companyes i va ser escollida delegada sindical, càrrec que va exercir durant deu anys. La Teresa es va jubilar en aquesta empresa. La seva trajectòria personal i laboral ha estat una constant de lluita i de compromís per una societat més justa. Actualment forma part d'Esquerra Verda, Catalunya en Comú i CCOO.
Comentaris (1)