Història d’un veler que no passava per la porta

L'esforç que dediquem al treball és gairebé sempre quelcom que va lligat al producte, rendibilitat o benefici que en traurem en última instància. És una filosofia utilitarista, potser consumista, que obliga sempre a portar la nostra felicitat cap a allò que hem aconseguit. Trencar amb aquesta idea i buscar una alternativa va ser la intenció de l'artista mataroní Martí Anson que va engegar una iniciativa curiosa, mescla d'art i de les reflexions més profundes de l'esforç que representa el treball. Anson, treballador de la coneguda Galeria Toni Tàpies, va dedicar 55 dies, del 16 de desembre del 2004 al 6 de març del 2005, a elaborar un veler de 10 metres de llargària –uns 34 peus en termes nàutics- i quatre i mig d'ample.

L'elaboració es va portar a terme al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona que, convertit en unes improvisades drassanes, va servir de centre expositor en el qual els visitants podien observar el mataroní treballant com si estigués en una jornada laboral normal: de dilluns a divendres i vuit hores de feina. La sorpresa pels visitants va arribar quan van saber que el veler no podia arribar al seu medi: feia cinc centímetres més d'ample que la porta de sortida. “Trencar amb les expectatives de la gent, tot i alguna decepció, era, de fet, el quid, l'objectiu primordial, d'aquest projecte artístic”, reconeix Martí Anson.

A poc a poc, el projecte artístic va esdevenir, segons l'artista mataroní, més real del que s'havia previst: “L'empresa valenciana que havíem contractat es va retardar en l'entrega d'alguns materials i, juntament amb altres problemes, vam tastar les pròpies dificultats d'una jornada laboral normal i corrent”, explica.

No surt per la porta, però és que tampoc es va acabar
La finalitat de la construcció d'aquest veler Stela 34 tampoc no era acabar-lo. En els darrers dies els visitants de l'exposició van poder observar els dos dormitoris i la cuina que el veler albergava. Malgrat tot, bona part del procés, com el màstil, cobrir o pintar el veler, va quedar sense enllestir. “Era impossible acabar-ho en 55 dies ja que el procés d'elaboració és complex i requereix molt de temps”, detalla Anson.

Passat el termini establert, l'artista reconeix que alguna persona es va decepcionar: “En un principi la gent no entenia com construïa un vaixell i després no el podia treure per la porta. Malgrat tot, després d'explicar-ho, es van donar per satisfets”, comenta. El procés de construcció, emès en directe a centres d'art col•laboradors de Bilbao, Los Ángeles, Columbus i Hiroshima, per mitjà d'una webcam, va cloure amb la satisfacció de tothom. “La valoració és positiva. Volia buscar noves solucions als esquemes tradicionals de les exposicions, trencar amb l'autoria de l'obra ja que un veler no representa cap innovació; volia anar en la direcció d'una filosofia més activista”.

Un final cantat
Sense poder passar per la porta, sense poder navegar ja que encara no estava finalitzat i, potser el més important de tots, sense que els propietaris volguessin que la construcció toqués aigua de mar, el veler tenia un final cantat: la seva destrucció. Martí Anson recorda que, tot i tenir-ho planejat des d'un principi, va estar a punt de fer marxa enrera: “En un primer moment m'ho vaig repensar però finalment vaig considerar que no destruint-lo trencava la intenció de l'exposició”.

Sigui com sigui, Anson es mostra satisfet per la seva feina: “A vegades cal valorar els mitjans o procediments com una finalitat en sí mateix”. I és que amb una única utilitat com l'exercici mateix de ser construït, la història d'aquest veler d'un artista mataroní ens porta a reflexions sobre l'ètica, l'esforç del treball i la finalitat que amb ell perseguim. Potser les que, ara fa un temps i per qüestions injustes, van donar el nom de ‘capgrossos' als mataronins.