Hipoteques: fantasmes del 2008 als barris de Mataró

Són pocs els que ho saben, però els barris de Mataró encara van plens amb els morts vivents que va deixar la crisi econòmica del 2008. I avui no ens referim a les famoses construccions inacabades, promocions immobiliàries que la crisi va agafar a mitges, i la deixadesa sistemàtica dels bancs va convertir en sinistres esquelets de formigó que encara habiten els racons més imprevistos de la ciutat (i el país, en general).

Ni tan sols ens referim als centenars i centenars de pisos, cases o edificis buits que van aparèixer a poc a poc, després de la devastació de la primera onada d’execucions hipotecàries i fallides empresarials, entre els cadàvers de milers de famílies que van perdre casa seva, i que encara esperen inquilins que les converteixin en llars, mentre van canviant de mans en el mercadeig clandestí entre bancs i fons d’inversió gegantins.

No. Avui parlem d’una altra cosa. Parlem d’una darrera onada d’execucions hipotecàries. Execucions hipotecàries “en diferit”, podríem dir. La cronologia és la següent:

1. Famílies de classe treballadora perden la feina en els anys que van del 2008 al 2013. Tard o d’hora, deixen de pagar la hipoteca perquè amb prou feines els arriba per omplir la nevera.
2. Després de la lluita valenta de les PAHs arreu de l’Estat espanyol i el clam general del 15-M, alguns bancs es veuen obligats a fer contractes de lloguer social a algunes de les famílies que havien de desnonar.
3. Sense consultar o informar els seus inquilins, els bancs comencen a vendre els pisos a grans fons voltor.
4. 5 o 7 anys després, els contractes de lloguer social comencen a caducar. I els nous propietaris, fons d’inversió d’abast mundial, aprofiten l’ocasió per desnonar sistemàticament els inquilins.

Per barris com Cerdanyola i Rocafonda, ressonen els mateixos noms: Budmac, Lanusei, Promontoria Coliseum, Divarian. En realitat, són diferents caretes per a un mateix rostre. Es tracta d’una elaborada trama d’empreses, dissenyada per esquivar lleis, impostos i suspicàcies, darrere de la qual s’amaguen principalment dos fons d’inversió immensos: Blackstone i Cerberus. “Immensos” no és una exageració: la cartera de Blackstone, per exemple, ha superat recentment el bilió d’euros (el 70% del PIB espanyol, perquè ens ho imaginem).

Els fons voltor no tenen gaire o cap interès en llogar els seus pisos; bàsicament, perquè aquest no és el seu negoci. El seu negoci és comprar barat i vendre car. De fet, és completament indiferent què és el que compren i venen, mentre es puguin embutxacar un benefici suculent al final del dia: habitatges, hotels, residències de gent gran, fons de pensions, armes. Tot s’hi val. Els fons voltor no tenen la infraestructura per gestionar el lloguer de milers de pisos. Amb prou feines saben quins pisos tenen i on els tenen. Per a ells, sols són xifres en una cartera d’actius. I, aquí, els inquilins els fan nosa.

I a aquestes alçades de la pel·lícula, no sorpren gaire que, en la consecució d’aquest negoci rodó, els fons voltor esquivin o trepitgin impunement les poques lleis que els molesten. Segons l’última modificació de la llei 24/2015, els grans tenidors com ells estan legalment obligats a renovar els contractes de lloguer social en la gran majoria de casos. De vegades, van més lluny: per no haver d’esperar fins a la data de finalització del contracte, deixen de cobrar el lloguer sense dir res i, aleshores, denuncien els inquilins per impagament.

Res de tot això són coses puntuals o anècdotiques. Ara per ara, entre un terç i la meitat dels casos del Sindicat d’Habitatge de Mataró són inquilins que van patir execucions hipotecàries per culpa de la crisi del 2008. Si molta gent de la ciutat no en sap res, és perquè els mitjans locals i l’Ajuntament han imposat un rigorós silenci al voltant de la qüestió. En el que va de curs, al Sindicat hem tingut 2 desnonaments executats per procediments d’aquest tipus. Famílies amb fills menors que han estat desnonades amb desplegaments impressionants de la unitat ARRO dels Mossos d’Esquadra. Però ni cap periodista ni cap polític n’ha fet la més minúscula menció. Per alguna raó, la premsa de la ciutat, que està tan atenta a l’actualitat dels barris quan es tracta de temes de seguretat (el gran cavall electoral del senyor Bote), mai no diu ni mitja paraula sobre el degoteig constant de desnonaments.

Escabetxina d’hipoteques variables

Però els fantasmes del 2008 no acaben aquí. Ombres terrorífiques de la crisi immobiliària s'aixequen lentament i surten de la seva tomba. Qui estigui pagant una hipoteca variable sap de què va la cosa. Les últimes polítiques monetàries del BCE han provocat un increment exponencial del cost de les hipoteques variables. Moltes famílies han vist amb horror com la seva quota mensual s'encaria 200, 300 o 400 euros. De moment, ja s'ha disparat la xifra de clients que intenten renegociar les condicions de la seva hipoteca amb els bancs. Però, davant de l'intransigència habitual dels banquers i quotes que gairebé es dupliquen, les perspectives a mitjà termini no són bones.

Era el que faltava per acabar de convertir la qüestió de l'habitatge en un infern sense sortida per a la classe treballadora. Als lloguers altíssims, amb condicions d'accés duríssimes, ara s'afegeix una escalada esbojarrada en els preus de compra i el cost de les hipoteques. Les seqüeles d'una crisi es confonen amb les destrosses de la següent? No ens enganyem. Més que morts vivents del 2008, el que tenim aquí és un vampir (quasi) immortal, que viu eternament a força de xuclar la sang dels treballadors.

De tot plegat, podem extreure algunes lliçons:

1. Per al gran capital i el seu negoci immobiliari, és indiferent si paguem un lloguer, una hipoteca o som ocupes. Mentre els de baix perdem el temps a barallar-nos entre nosaltres, els de dalt ens esclafen i espremen amb la mateixa brutalitat. Si avui desnonen el teu veí, estigues atent, perquè demà et podrà tocar a tu.
2. Amb prou feines sortim d'una crisi, i ja ens fiquem en una altra. Ja no no ens creiem que el problema de l'habitatge és quelcom accidental, un desajustament provisional o una pífia reparable. Cada cop és més evident que hi ha un problema de fons. En certa manera, és veritat que les crisis són desastres inevitables... en el marc del sistema capitalista. Sempre ens trobarem en les mateixes mentre un bé tan essencial com l’habitatge sigui una mercaderia per alimentar els beneficis dels de sempre, i no el que hauria de ser: una llar per viure-hi.
3. O anem a l'arrel del problema, o perdrem el temps posant tirites per frenar una hemorràgia de primer ordre. Mentre els polítics professionals anuncien receptes miraculoses i s'entretenen a penjar-se medalles, la realitat material de la classe treballadora continua igual o va a pitjor. No tenim més remei que organitzar-nos de manera independent com a classe: vine al Sindicat.

Si tens una hipoteca variable, si tens qualsevol problema d'habitatge, si simplement et preocupa o indigna el drama de l'accés a l'habitatge, si no et creus res del que hem dit aquí o no et convenç... t'esperem a la nostra propera xerrada sobre el tema de les hipoteques, amb l'Associacio de Veïns de Cerdanyola:

Divendres 2 de febrer

18:00h

Espai Gatassa (C/ Josep Montserrat Cuadarada, 1)