'Ha arribat el moment que tothom en pugui gaudir'

No hi hauria Museu del Gènere de Punt sense la Fundació Vilaseca. La seva infatigable tasca, que es remunta a fa 25 anys, ha permès salvaguardar bona part del patrimoni industrial tèxtil de la ciutat. La col·lecció de maquinària és impressionant, amb més de 600 aparells, a la qual se suma una extensa documentació que deixa testimoni de la intensa activitat febril que des del segle XIX va marcar la vida econòmica i social de la capital del Maresme. Una activitat, però, que va davallar enormement amb el tombant de segle. Per això avui, malgrat que el tèxtil segueix sent un sector important a la ciutat, del gènere de punt se’n fa un museu a Mataró. Perquè és història.

“Sort en teníem que en aquells anys els drapaires no en volien, de ferro, perquè no donava diners”, explica Pere Vilaseca, fill de Jaume Vilaseca, el fundador de l’associació. Quan van començar a tancar fàbriques, els centenars de màquines circulars teixidores, emblemes de la indústria, van perdre valor i van començar a criar pols. Els Vilaseca van començar a reunir-les, amb l’objectiu de preservar la memòria associada a tots aquests aparells. “Volíem preservar un patrimoni”, afegeix Lluís Agustí, reunit amb Pere Vilaseca i amb altres membres de la fundació, tots ells amb vincles de tota la vida amb el tèxtil. Són a la seu de l’entitat, a tocar de l’institut Miquel Biada, pocs dies abans de la inauguració del Museu del Gènere de Punt. El mateix dia encara n’estan arreglant alguna peça de la col·lecció. “El repte sempre ha estat fer funcionar totes les màquines que entren aquí, estiguessin com estiguessin, i hem aconseguit que totes tornin a teixir”, explica Salvador Lladó, pare del popular locutor mataroní i que ha dedicat tota la vida a la construcció i reparació de màquines circulars.

Totes les màquines han estat lliurades en donació a la ciutat perquè formin part del museu. Aquest, però, n’exhibirà de moment una vintena. “Hem de dir a tothom que ens ha cedit màquines que no esperi veure-les exposades, com a mínim ara”, apunta Pere Vilaseca, que recorda que la col·lecció, i per tant el museu en sí, existeixen “gràcies a la gent”. Gràcies als mateixos mataronins que, segons expressen des de la Fundació, estan “molt il·lusionats” amb l’obertura del Museu. “Explica una gran part de la vida de molta gent de la ciutat, de la seva història”, apunten a més d’una veu. Durant els grans anys de la indústria tèxtil mataronina, més del 20% del gènere de punt que es consumia a l’Estat espanyol (roba interior sobretot) sortia de les fàbriques de la capital del Maresme. Es calcula que a la ciutat n’hi havia prop de 700, de manera que a pràcticament cada carrer hi sonaven els telers. La vida es regia al so de la sirena d’entrada i sortida de les fàbriques. Durant diverses generacions, prop d’un 90% dels mataronins tenien una feina vinculada d’alguna o altra manera a aquest sector. Can Marfà, que ara acollirà el museu, va arribar a tenir més de 1.000 treballadors. Tan sols a la ciutat hi havia nou fàbriques de maquinària de gènere de punt; avui en queden només quatre... a tota Europa. D’aquest passat gloriós avui només en queda una ombra. “Vam viure amb molta pena tota la davallada”, diu Agustí.

Aquests, però, són dies de celebració per a l’entitat i els seus membres, sempre amb un record per als que ja no hi són, com Josep Maria Ferrer o Emili Albo. Dissabte es tanca un capítol que ha durat més de 20 anys, el de les negociacions de la Fundació amb l’Ajuntament perquè el museu fos una realitat. Molts endarreriments i passos en fals, però que han desembocat en un museu, que, asseguren, els satisfà. Esperen, en tot cas, que sigui “un punt i seguit”, ja que aquesta ha de ser tan sols la primera fase del museu. I es mostren convençuts que esdevindrà un gran atractiu per la ciutat. “Serà un museu únic a Espanya i pràcticament a Europa”, avisen.