Gustavo Díaz Sosa: ‘No sabia si la meva obra agradaria’

T'esperaves guanyar aquest premi?
No tenia gaires esperances perquè la peça és molt arriscada. Vaig pensar que potser agradava o que potser no... Però al final resulta que ha funcionat el risc. Em vaig atrevir i ha donat resultat. N'estic molt satisfet.

No et deu venir de nou, perquè en el darrer anys has guanyat 48 premis...
Si, però el que passa és que feia quatre mesos que no en rebia cap. Pensava que se m'havia acabat la ratxa. I quan em van avisar que vingués... doncs em vaig emocionar molt. A més, acabo de rebre'n un altre, de premi.

Com et vas assabentar de la convocatòria del premi?
Ho vaig trobar per Internet. Mai havia participat en cap concurs a Catalunya i vaig pensar de fer-ho. Volia conèixer el català, Barcelona, Catalunya... ja hi havia estat però volia veure com reaccionava la meva obra a Catalunya.

L'obra que has presentat... és un zeppelin?
O un projectil. És una manipulació visual. És un zeppelin però amb forma de bomba, fent una alegoria amb el clima de guerres que vivim. Però també hi poso uns rems parlant del concepte de flotar, d'avançar, de caminar... Forma part d'una sèrie que es diu Pendejadas del ultimo siglo on manipulo objectes fets per l'home com els aeroplans, els globus aeroestàtics...

No té res a veure amb la situació a Cuba.
No, és simplement la meva filosofia de la vida en general. Sóc totalment apolític. No crec en els països, en les fronteres ni en les banderes. Crec en l'ésser humà i en la vida, sense més. En el quadre hi retrato la idea d'emergir dels moments difícils, d'un mar obscur que és dins nostre. El zeppelin surt de l'aigua, amb els rems...

És un missatge positiu.
Exacte. La societat d'avui en dia penso que està així. És una manera d'especular.

Què sent una persona com tu quan arriba a una ciutat com aquesta i veu la importància que té aquest nou premi aquí?
Quan he vist que hi havia tanta gent involucrada... m'he sentit quasi avergonyit. No m'imaginava que fos tant... el que he vist m'ha impressionant. Estic molt orgullós d'haver sigut jo el guanyador i molt agraït del tracte rebut. M'he sentit com a casa. Mataró s'assembla molt a Sagua la Grande, el poble de Cuba on vaig néixer, suposo que també per la influència catalana i espanyola que tenim. Els carrers me l'han recordat molt.

Coneixies Torres Garcia?
Doncs no. Quan vaig posar-me al concurs em vaig començar a interessar per ell. També estic molt content d'haver conegut aquest artista, que està clar que no és un artista més. La conferència que ha fet Guido Castillo [deixeble de Torres-Garcia] ha estat fantàstica.

Què hi fa un cubà com tu a Sant Sebastià?
Amb dinou anys em vaig graduar i just després vaig exposar al Club Habana, un lloc força selecte. Uns galeristes van veure la meva obra, els va agradar i em van proposar treballar amb ells. Un està a Cuba i l'altra és a Sant Sebastià, d'on provenen els dos, i on tenen la galeria, que es diu Emyart. Per això visc allà. Els dec moltíssim. És una cosa que fan pocs galeristes, agafar un artista que està en el no res i apostar per ell. A més, al País Basc la gent és meravellosa, amb una forma de vida molt rica, amb molt bon menjar, clima, platges...

T'enyores molt de Cuba?
Molt, hi vaig ser per Nadal i hi tornaré a l'estiu, perquè faré una exposició allà, probablement al setembre. Enyoro la meva família, els amics, el meu ambient, el meu estudi, la meva música, el menjar... Però aquest temps que he estat aquí m'ha servit molt professionalment i també espirituralment; m'ha ajudat molt a formar-me, a independitzar-me...

Què esperes del futur?
La vida dóna moltes voltes. Tots som éssers humans i demà mateix pot passar qualsevol cosa i haver de deixar la pintura... Sé que tinc molts defectes i coses que em limiten. Els darrers temps he tingut sort, tot i que també sóc una persona que treballa molt. I que personalment també he tingut moments durs... M'he proposat cada cop treballar més seriosament, fer nous contactes, renovar el contracte amb la meva galeria. Tinc plans com tothom. Crec molt en el futur.