Toni Rodon

Flores: 'Cada dia era un nou repte i havies d’aconseguir la medalla d’or'

Com el tractaven els funcionaris de presons?
Com un número i no com un ésser humà. Els prohibien tenir cap sentiment cap a nosaltres i, per aconseguir-ho, els canviaven cada tres mesos.

I els seus companys?
Vaig gaudir de companyia durant poc temps. A pesar de tot, els que vaig tenir havien perdut tota esperança i, sovint, em contagiaven el seu estat d'ànim. Vaig veure de tot: homicidis, suïcidis... Una dada mostra l'estat de molts presos: dels disset que vam sortir, sóc l'únic que queda en vida. La resta han mort d'infarts, sobredosis, o han estat condemnats de nou.

Vostè era abans un esportista preolímpic de llançament de javelina. La mentalitat d'esportista li devia ser de gran ajut, no?
Cada dia era un nou repte i havies d'aconseguir la medalla d'or. Les segones oportunitats eren inexistents. La pressió diària feia que haguessis d'estar preparat cada dia i intentar tenir la ment clara. Molta gent es pensa que estar a la presó és com ser en un hotel però sense que et deixin sortir. La cel·la de reduïdes proporcions era com estar en una capsa de sabates. Malgrat tot, calia veure cada dia com una nova esperança, un nou desig.

Però vint anys tenen molts dies. No va pensar mai a acabar-ho ràpid?
Mai! Ni parlar-ne! Hauria estat com donar-los la raó! A més, tenia tota la família que lluitava i treballava dia rere dia per treure'm d'aquell forat. No podia decepcionar totes les persones que creien què un altre demà era possible. La llibertat havia d'arribar netament i justa.

Malgrat tot, aquesta va arribar d'una forma inesperada.
El gener del 2003 el governador d'Ilinois, que estava a punt d'abandonar el càrrec, va decidir atorgar el perdó executiu a 177 condemnats a mort. Recordo aquella nit com si fos avui mateix: no vaig poder dormir, enganxat al televisor i esperant la compareixença de l'autoritat de l'Estat. La meva esperança va ser parcial: sortiria, però havia de passar dos anys més en una presó on hi havia els convictes més perillosos i durs de l'Estat.

Tenir la llibertat a tocar de les mans i haver d'esperar dos anys, es devia fer interminable, no?
Oh, i tant! Vaig passar els dos pitjors anys de la meva vida de pres. Vivia amb una pressió constant, ja que qualsevol cosa que feies podia ser mal vista i et podien caure més anys. Havia estat 18 anys sense tenir contacte humà de qualsevol mena i no estava acostumat. A més, el company de cel·la era racista i intolerant, i jo havia d'aprendre a conviure amb la pressió diària de no saber què fer el dia de demà; sense nòvia, fills, ni professió de cap mena. Una vegada més, la pintura va significar la meva única escapatòria fins que al gener d'enguany vaig aconseguir sortir.

Es va creure que realment el malson s'havia acabat?
Doncs, veritablement, no. En aquell punt em vaig trobar la salvació a sobre, tot i que feia uns dos anys que ho sabia. No m'imaginava els carrers, la ciutat, quina cara farien molts dels meus familiars ni el món en general. Em feia reflexionar el fet que sortís sense que ningú m'exculpés dels meus càrrecs, sinó que, per la voluntat d'un governador, se'm va atorgar el perdó executiu. Vaig estar molt de temps pensant en aquesta paradoxa, més, potser, que quan vaig saber que sortiria de la presó.

Quan va trepitjar el carrer per primera vegada com a persona lliure, què és el que li va passar pel cap?
Que era el moment d'una nova vida, d'un nou demà. Tenia tantes coses en ment per fer el primer dia que, precisament, no vaig fer res. Avui en dia estic, en certa manera, en la mateixa situació. Ja no tinc temps per pintar ni per llegir mitologia o religió. De fet, en cert sentit, em sento més empresonat ara que abans.

Pensa tornar algun dia als Estats Units?
La veritat és que m'agradaria molt perquè hi tinc molts companys que fa vint anys que no veig i que en el meu llarg procés tinc constància que van oferir el seu ajut. Desitjaria poder tornar a saludar-los i, sobretot, poder passar una tarda amb ells recordant bones anècdotes de l'escola. Que ells m'expliquin la seva vida de forma normal i corrent. En aquest sentit, em fa por que la gent em pugui rebutjar. Això sí, en el cas que torni als EUA, però, seria un viatge curt. No vull enfrontar-me als fantasmes del passat. Només vull aprendre a oblidar i a mirar endavant altre cop.

Però va sortir de la presó dues dècades després. No creu que li han fet perdre mitja vida?
M'agradaria creure que no. M'agradaria creure que la utilitat de la dignitat, la cultura adquirida, la formació com a persona, el valor de l'amistat i de la lluita cap a una persona estimada, són coses que he après i que no em permeten parlar d'haver perdut la joventut. Cal mirar amb les coses positives, que fins i tot les coses més negres tenen la seva utilitat. De fet, la meva escapatòria de l'infern no va venir d'una forma casual sinó per una causalitat. Vol dir això que la vida serà més fàcil a partir d'ara? Doncs, realment no. Cada dia m'aixeco pensant si la realitat és un somni o si són els meus malsons que en el passat es van fer realitat. No m'arribo a creure que pugui llevar-me al matí i saber que ningú voldrà aniquilar-me d'aquesta terra. Si potser he perdut mitja vida? Crec que hi ha gent que, tot i no estar engarjolada, segurament l'ha perduda molt més que jo.

Arxivat a:

Comentaris

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • Ronda President Irla,26 (Edifici Cenema) 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telèfon: 93 312 73 53
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive