Felipe, Felipe, Felipe!

Una cosa és que t'ho expliquin i l'altra és viure-ho. “En Felipe arrasa, quan ve a l'Hospitalet”, em comentava una companya periodista, hores abans del míting al poliesportiu del club de bàsquet local. El seguici de premsa va envair les instal·lacions, puntual a 2/4 de 8. Unes 2.000 persones omplien les grades i la pista. Inquietes, ansioses, expectants. No passaven dos minuts de l'hora que ja picaven de mans, amb impaciència. Un membre de l'organizació intentava fer entendre a un senyor del públic que hi havia seients reservats per als periodistes. “La premsa, la premsa... Que se'n vagin a la merda, home!”. Disculpin les molèsties.
La tensió es va alliberar de cop. Esclata la música, els focus escombren la multitud, la gent salta de les cadires impulsada per una molla invisible. És ell! “Felipe!” “Guapo!” Les senyeres de plàstic i les banderes socialistes s'agiten frenèticament, l'ovació és atronadora.
I en Felipe no decep. És un hipnotitazdor nat, i a davant té una massa desitjosa que la hipnotitzin. Domina tots els recursos de l'oratòria i es mou amb desimboltura darrere el faristol. Passa, tot d'una, de la conversa de cafè a la proclama de míting. Amb un discurs enginyós, amb moments vibrants. Els gestos emfasitzen el missatge, les brusques modulacions atrapen l'oient, les pauses deixen paraules esculpides a l'aire... Cascades d'aplaudiments.
Després de la catarsi, l'audiència es dispersa amb somriures de satisfacció. Venien disposats a deixar-se convèncer. No els ha costat gens.