“És molt mataroní això de callar tant”

El periodista mataroní Santi Carreras i Surís ha dedicat els darrers anys a escriure llibres que s’autoedita. Ho fa tirant de la història, sent exhaustiu, a còpia de molt temps invertit. La història de l’esport mataroní, la de la ràdio a casa nostra, els inicis de la fotografia al la ciutat o la de Can Dimas, la Juventus o la farmàcia Spa havien obert un camí per on ara avança ‘Muts i a la gàbia. Sumari 639/98N’. Són més de 200 pàgines on Carreras intenta reconstruir el trencaclosques de l’històric i impressionant robatori a la Caixa Laietana perpetrat la Setmana Santa de 1998. Ho fa a partir del sumari del cas, de les informacions que hi apareixen i de pocs testimonis.

El títol és eloqüent perquè un quart de segle després d’aquells fets del que quasi tot es desconeix encara hi ha una xarxa ben topida de silencis. Caixa Laietana segueix sent un tabú a Mataró i aquell robatori de molts i molts milions (tampoc se sap quants) encara més. Qui vulgui comprar ‘Muts i a la gàbia’ que s’espavili: només es ven a la Llibreria Maresme, al Carrer Isern. I la tafaneria històrica dels capgrossos està fent que vagi molt buscat. N’hem parlat amb el seu autor. 

 Quan neix aquest llibre, com a idea?
De l’avorriment de la pandèmia, que va ser molt productiva amb tant de temps lliure. A l’ordinador en tinc uns quants de llibre. Primer havia pensat de fer-ne una novel·la a partir de la conya que sempre fèiem amb en Manuel Cuyàs imaginant que cada cop de llança dels Armats era una caixa de seguretat que saltava al soterrani. Rèiem imaginant-ho i sempre dèiem que n’hauríem de fer un relat de ficció. Quan ho vaig voler fer, vaig veure que ja n’hi havia una de novel·la sobre el robatori, amb algunes llicències. Per tant vaig optar per un relat periodístic. Vaig buidar tota la premsa de l’època però només amb això ja donava i no vestia prou. Vaig proposar-me buscar testimonis i sumari. I ja va començar el secretisme.

 La clau és haver trobat el Sumari 629/98N.
Sí però és que hi va haver gent que m’hi va intentar fer enrere. Em deien que no el trobaria perquè no estava digitalitzat.  Em va emprenyar que em prenguin per tonto. No em deia res ningú però a l’arxiu del jutjat de Mataró em van dir el número i vaig rebre l’autorització del jutjat. He estat copiant 9.000 folis del cas a mà, anant allà perquè el sumari no es podia moure i anava cada dia a fer el buidatge. Això em permet reconstruir una cosa que no té reconstrucció.

 Molta gent no és conscient del que va passar.
És que només explicant el poc que se sap, de tot el que va passar, ja tens un factor sorpresa per a molta gent que o era molt petita o ho havia oblidat. Això va passar. Va ser el robatori més gran mai fet a un banc en aquest país.

 Muts i a la gàbia era el títol ja abans de començar?
No s’hauria pas de dir així, el llibre. Però és el que m’he trobat. Aquest llibre i aquest cas s’hauria de dir “atrac a les cinc” o “el gran cop”. Però és que ningú vol dir res, ningú va dir res. És molt més mataroní això de callar. Muts i a la gàbia. 

 I el sumari què sap o què diu?
No saben per on van entrar ni per on van sortir. No saben quants van ser. No saben quant o què se’n van endur, no saben quant van tardar. El sumari tot això no surt. Gratar el sumari et diu totes les investigacions de la policia. Jo sí que he sabut alguna coseta més arran de la pùblicació del llibre, cosetes que he de confirmar i que poden ajudar a una segona part o continuïtat del llibre a partir de testimonis concrets.

T’expliques com és que no els enxampen?
La conjuntura no ajuda. Aquella època el govern Aznar fa una mena de reorganització policial que acaba per desmuntar algunes unitats d’investigació i desgavellen una mica els que estaven buscant i investigant el cas de Caixa Laietana. La Policia Nacional quan veu com ho han fet no ho diu però quasi que admiren el robatori. Els que van entrar van fer-ho molt i molt bé, eren uns cracks. I no es van endur 500 milions no. 8.000 o 9.000 milions, tranquil·lament. La conjuntura era de molta pela en negre de tèxtil i construcció. Allà hi havia molts i molts diners. 

 Hi ha detalls que semblen capgrossades, com que les alarmes i les càmeres estiguessin desactivades.
Les alarmes i les càmeres estaven parades perquè les paraven sempre, perquè no fes curtcircuits. I també hi ha el canvi de sistema operatiu, que es fa els mateixos dies. Allò deuria ser una pista de nassos pels que van entrar.

 Per què hi ha tant de silenci?
És Mataró. Jo he enviat missatges a gent dient que buscava informació i demanant ajuda que no m’han contestat i això que no he anat a fer sang. Jo intento no ser morbós, en aquest llibre ni he ni intentat preguntar a qui sé que m’hagués enredat. Ningú vol parlar. Ni tan sols ara. Jo no puc comptar amb els ‘diuen que’. Arran de la publicació del llibre tinc noves dades per alguns silencis trencats. El sumari pot donar per una sèrie de televisió.

 Creus que mai se sabrà del cert?
És difícil, no hi comptaria pas gaire. La Policia hi té l’espineta, això m’ho han confessat, de no haver-los enxampat. I algun cop va fer servir la premsa per intentar donar pistes falses. Estant prescrit els delictes, no sabrem mai res del cert.  

 Un dels impediments és que hi ha molt poques denúncies.
La Caixa Laietana arriba a acords firmats amb la majoria de persones, de manera que no hi ha denúncia i això limita molt el camp. I la llista de les famílies i persones que hi tenien una caixa no la tenim, no hi és al sumari, no la faciliten. Documentació privada. Si no hi ha denúncia i no hi ha la llista, ni hi ha detinguts ni empremtes ni judicis, cas ventilat. Només si apareix la llista de les persones que van signar acord, que ens diria qui eren i què va reconèixer la Caixa Laietana per signar-ho sabrem ben bé què hi havia i què se’n van endur. 

 Caixa Laietana com reacciona?
Caixa Laietana sap molt bé qui són els seus clients que no pot perdre i reacciona ràpidament. Sobre Caixa Laietana se’n podrien escriure molts altres llibres amb coses com les preferents, que són un escàndol majúscul sobre el que ja s’ha escrit bastant. No és l’objecte d’aquest llibre. 

 La policia no en treu mai l’aigua clara?
La policia va estar a punt de fer una detenció. Tenien clar que era una maniobra tancada o orquestrada per algú des de dins. Però deixen marge i no arriben a fer cap detenció, curant-se en salut. No s’ha aclarit cap detall tot i que jo imagino que saben més coses que les que trobo al sumari. La Policia és molt contundent criticant el sistema de seguretat de Caixa Laietana, que titlla de vergonyós. No haver resolt el cas és com una creu per la gent que hi va estar treballant. 

 Tant de silenci és per un pacte de confidencialitat?
A mi em diuen que no, però ho sembla. Que et vulnerin la seguretat és el pitjor que li pot passar a un banc o una caixa i al voltant del robatori hi ha com una mena de dol, com una vergonya de gent que hi treballava i ara fa veure que no se’n parlava. I ara, sense cap vincle, tots jubilats… però res. Callats. Muts i a la gàbia. 

 Com és el que el llibre només es ven a la Llibreria Maresme?
Perquè són els que sempre m’han ajudat i han volgut vendre els meus llibres, sense exigències ni males cares, ni com fent-te un favor. En Jesús és un tio normal que s’ofereix a ajudar-te i això el converteix en un aliat extraordinari.