Entrevista amb Rafael Montserrat (i II)

L’estalvi no és l’únic camí.
No es pot basar tot un país en l’estalvi, ja que aquest país creixerà. A més d’estalvi s’ha de posar l’aigua necessària pel tipus de país que volem que sigui. No podem esperar que ens toqui la rifa cada any que plourà ja que tenim rius petits i embassaments petits que s’omplen ràpidament. I ara a corre-cuita a fer invents com portar l’aigua en tren o en vaixell.

I quin paper hi juguen els polítics?
Des de sempre és el problema que tenim. S’està fent una gestió de l’aigua en clau política envers de clau tècnica. Els tècnics sabem que falta aigua des de fa molts anys. En els últims deu anys hem estat una tercera part del temps en decret de sequera, això no és una situació excepcional, és habitual. I la manca de recursos actual fa molts anys que ja hi érem.

El problema sembla doncs que és estructural.
Sense cap mena de dubte, estructural perfectament definit i conegut des de fa molt temps. Fa 10 anys es va aprovar una resolució al parlament de Catalunya que faltaven 240 hectòmetres cúbics per garantir el subministrament a Catalunya. I en aquest temps l’únic que funciona i que no ho estava és la dessaladora de Blanes que dóna deu hectòmetres cúbics. Això no és suficient. Tenim unes reserves petites i necessitem altres fonts per poder estirar des d’una altra banda. Ara es parla del Segre, que no és la millor solució perquè el que es vol és agafar d’un lloc on no hi ha molts cabals. Hi ha altres alternatives que poden funcionar, però no n’hem fet cap.

No se’n va parlar tant.
Es va preferir callar tot esperant a que plogués i al final va ploure, així que aquí no havia passat res. Ara ho expliquem i em sembla bé que la gent prengui consciència, però el que passa avui no és excepcional, és habitual i s’han de buscar solucions.

Mataró pot aportar el seu granet de sorra?
Ens hem posat en contacte amb l’ACA i hem aportat idees de coses que podríem fer a Mataró si tinguéssim recursos, com recollir més aigua de la que tenim sota terra dels pous i ajudar una mica a allargar l’agonia que tenim en el sistema. Els pous tenen el problema de tenir massa nitrat, però si s’eliminen o es barregen amb suficient quantitat d’aigua no tenen risc per les persones estaria bé. Però per això calen recursos econòmics.

S’han aconseguit?
Se’ns ha contestat que sí, ja tenim obres en funcionament per millorar l’aprofitament dels recursos propis de Mataró per tal de gastar menys aigua del Ter. S’està fent, per una banda treballant amb els ciutadans per consumir menys i aportant més recursos al sistema gràcies a que la Generalitat ha posat recursos econòmics que ens permeten no pujar la tarifa als ciutadans de Mataró. A més, l’Ajuntament també treballa per disminuir el seu costum d’aigua, i tot plegat acaba per reduir la captació dels embassaments i posar el nostre granet de sorra. Només falta esperar que plogui.

I si no plou?
La solució que hi haurà llavors no és a curt termini. A llarg termini passa per portar recursos d’aigua. Ara ens ha pillat el toro estem buscant moltes coses, però aquests pedaços des del punt de vista tècnic fet de pressa i corrents no sembla que acabin bé. Tot i això, el treball de tots els Ajuntaments i alguna solució d’emergència podria propiciar que acabi no havent d’aplicar restriccions.

Però hem de fer alguna cosa a llarg termini...
El que hem de fer és trobar solucions definitives. La situació de desequilibri entre necessitats i aigua disponible ha de donar-li un tomb mitjançant la bona gestió de l’aigua i afegint l’aigua que faci falta per complementar el creixement de la població. D’on, no sóc jo ningú per dir-ho. Ara prenen la via de la dessalinització doncs, se n’hauran de fer suficients.

Hi ha el problema de l’energia que gasten.
Tot i que és elevada l’energia que consumeixen, cada cop va a menys. De totes maneres hi ha altres alternatives: si optem pel transvasament del Roïna, aquest té el problema de que tardarem bastant, però a canvi és un riu que el seu 90% acaba al mar, que es pot aprofitar i que en el seu moment França es va mostrar receptiva. Si fem carreteres de França a aquí no tenim perquè tenir problemes ecològics per fer un tub. Si d’altra banda optem pel transvasament des del Noguera Pallaresa via el Segre fins aquí, és una possible opció mentre es passi per millorar els regadius en agricultura, que malbaraten fent un ús ineficient de l’aigua. Els pagesos que gasten el 65% del total d’aigua a Catalunya, si la gasten adequadament, només que rebaixessin un 10% incrementaríem els recursos segur.

I la connexió Barcelona – Tarragona?
S’ha de fer. No com un transvasament, sinó una interconnexió que ens dóna garantia en un moment determinat i fent servir així l’excedent que l’Ebre té en moments determinats. L’aigua és de tots, no de Tortosa si fa un nus, ni de Lleida ni de Barcelona. Hem de tenir la garantia que els nostres interessos es respectaran en conjunt, sense discussions que ens porten en el problema que hi ha actualment.