En la mort de José María López Blánquez

Acaba de morir José María López Blánquez i no puc evitar escriure unes breus paraules per recordar-lo. Vaig tenir la sort de conèixer-lo, tractar-lo i treballar colze a colze amb ell en l'impuls de la Peña Bética de Mataró-Román Pacheco, fa ja divuit anys. Vam poder conversar durant moltes hores, en reunions, dinars, sopars, excursions... Vam parlar de tot: de política, de futbol, del Betis, de la seva història i la seva vinculació amb les persones i els projectes tradicionalment desafavorits. Però sobretot vam parlar d'Andalusia, moltes vegades. Vaig tenir l'oportunitat d'aprendre molt, perquè era una persona sàvia. Home polifacètic, va ser clau en l'activisme veïnal a La Llàntia quan els nostres barris començaven a créixer, fruit de l'arribada de milers de persones d'arreu de les Espanyes a la nostra ciutat, com era el seu cas. També va ser regidor del PSC en el mandat 1979-1983 a l'Ajuntament de Mataró, amb la recuperació de la democràcia, activista social...

Si hi ha alguna cosa en què penso sempre que recordo en José María és el seu amor per la seva terra, Andalusia, el seu activisme andalusista, la promoció de la cultura andalusa arreu. En el meu cas particular, vaig aprendre a estimar aquesta terra des de que vaig néixer, però conèixer en José María molts anys després em va permetre entendre millor algunes qüestions concretes. Qüestions que sempre em seran molt útils per capir els meus orígens, que són els mateixos que els de centenars de milers de persones a Catalunya, que ens condicionen i ens condicionaran sempre d'una forma determinant, perquè ser andalús i català significa indissolublement formar part d'una manera de ser i entendre la vida, d'afrontar-la i gaudir-la, des d'uns orígens socials molt concrets, perquè emigrar cinc o sis dècades enrere significava pertànyer a una classe social concreta, no ho hem d'oblidar. Perquè el nostre país avui no seria el mateix sense la contribució dels andalusos i les andaluses que van abandonar la seva terra fugint de la misèria i buscant un futur millor.

En José María era una persona bona, afable, entranyable. Dur de vegades, perquè alguns principis per a ell eren inqüestionables, sobretot si tenien a veure amb el respecte per la seva cultura i la justícia social. Perquè era un home profundament d'esquerres, socialista, solidari i treballador. Segur que els seus antics companys de militància política tenen moltes coses a recordar també. En els primer anys de funcionament de la Peña Bética de la nostra ciutat va ser fonamental el seu paper, i tothom el va respectar sempre, tothom se l'escoltava quan parlava. Ell també escoltava tothom i tractava exquisidament i seriosament qualsevol persona que volia dialogar amb ell. Allunyat de la caricatura que per desgràcia sovint es fa injustament de l'andalús arquetípic, era seriós, parlava fluixet i a poc a poc, amb un lèxic ric i culte. Ara bé, quan la festa ho requeria era el primer en agafar la guitarra i cantar.

En José María, com he dit, escoltava tothom amb respecte, però en una cosa era absolutament insubornable i podia mostrar-se fins i tot intransigent: quan sentia que algú agredia la seva cultura, la del seu poble, o la menyspreava, això no ho podia tolerar. El mateix li passava amb el nostre estimat Betis, el nostre club de futbol, que sempre vinculava indefectiblement amb la seva terra, amb els seus colors, i reivindicava el "manquepierda" com una forma d'entendre la vida, com una manera d'estar sempre al costat bo de la història, defensant els més febles. Gran estudiós de la història d'Andalusia, admirador de Blas Infante i dels grans artistes andalusos, a Mataró moltes persones el recordarem sempre com un dels màxims exponents de l'andalusisme a la nostra ciutat. Que la terra et sigui lleu, company, amic.