Els Marxaires Mataró-Canigó recorden el 70è aniversari de l’exili

Quatre dies resseguint els colls i pobles fronterers que van veure arribar i van acollir els milers d’exiliats de l’any 1939, que fugien sota el fred de l’arribada de les tropes franquistes. Aquest és el propòsit de la seixantena de persones que participaran entre dissabte, dia 31, i dimarts, dia 3, a la travessa “Setanta anys d’exili”, organitzada pels Marxaires Mataró-Canigó. Una iniciativa que compta amb el suport de diverses entitats i organismes institucionals, entre ells el Memorial Democràtic de la Generalitat, i que ve celebrant-se des de l’any 2003. Enguany, però, cobra un relleu especial en coincidir amb el 70è aniversari d’aquell llarg i penós exili, enmig d’un debat ni molt menys tancat sobre el tractament de la memòria històrica.

La seixantena de persones que participaran enguany integren la comitiva més gran de la història d’aquesta travessa, que canviarà un pèl el recorregut respecte a altres anys. Partirà del coll d’Ares, i el primer tram connectarà amb el coll de Malrem. “Per aquests dos ports van creuar milers d’exiliats, però també per la carena que els connecta, intentant evitar els gendarmes francesos que vigilaven els camins”, explica Miquel Torner, membre dels Marxaires. El programa d’activitats segueix tant atapeït com en les darreres edicions. Al llarg dels quatre dies, els marxaires visitaran el Santuari del Coral, Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerans (on visitaran el Museu de l’Exili), el Tec, el pas del Llop i Arles, entre altres poblacions i paratges naturals claus en l’exili català del 39. Una ruta esgotadora i farcida de propostes diferents, que ja està tancada (de fet, la llista d’espera és llarga). En les diferents parades, se celebraran recepcions a diversos ajuntaments, trobades amb catalans del nord i amb entitats com Delit Tenim i Prats Endavant i conferències com la que oferirà Rubèn Doll el dissabte dia 31.

La majoria de participants de la caminada són mataronins o de l’entorn de la capital del Maresme, però n’hi ha de procedències ben diverses. Els més sorprenents són un pare i un fill que venen de Brasil, descendents d’un exiliat que va creuar el Pirineu. Tothom suma, en qualsevol cas, en aquesta travessa reivindicativa, que aquest 2008 es vol centrar en aquells exiliats que es van quedar a les terres d’acollida i ja no van tornar mai més al seu país d’origen, no tan sols per la prolongació de la dictadura franquista, sinó perquè la transició va sellar un pacte de silenci que els va deixar en l’oblit. “L’any 2000 ningú parlava de l’exili, i els seus testimonis es perdien any rere any”, recorda Torner, que considera que des de llavors “s’ha avançat” en la recuperació de la seva memòria “però encara queda molt camí per recórrer”. “No només necessitem lleis, sinó una voluntat decidida del Govern d’encarar aquest passat immediat, demani responsabilitats i restitueixi la memòria i la dignitat d’aquesta gent”, conclou.