Kris Ubach, fotògrafa. “El viatge et porta a tu i sempre t’acaba sorprenent” Foto: R.Gallofré
Kris Ubach, fotògrafa. “El viatge et porta a tu i sempre t’acaba sorprenent” Foto: R.Gallofré

“El viatge et porta a tu i sempre t’acaba sorprenent”

Parlem amb la fotoperiodista mataronina Kris Ubach que ja va per la tercera edició del seu llibre 'Pirineos. Más allá de las montañas'

La Kris Ubach és un tros de fotoperiodista i, si m’ho permeten, un 10 com a persona i amiga. Com que la segona part de la introducció és més subjectiva, més val desenvolupar la primera. Ha treballat per National Geographic, Condé Nast Traveler, Viajar, La Vanguardia, El Mundo, RAC1 o Catalunya Ràdio. Atén a Capgròs quan just acaba de tornar d’Islàndia i abans de la següent aventura. A la Kris Ubach costa enxampar-la a Mataró perquè, literalment, mai para quieta. Fotoperiodista especialitzada en viatges, ha estat per mig món però va escollir el Pirineu pel seu debut editorial. 

El seu ‘Pirineos, más allá de las montañas’ ja va per la tercera edició de Península, de Planeta. I és un èxit de crítica, perquè està ben escrit i perquè hi explica unes històries que et fas creus que tinguem tan a la vora. Aquesta mataronina global té corda i carrera per endavant: tanta com es guanyi com sempre ha fet. De moment ja pensa en el següent llibre i en traduir aquest al català i, tan de bo, a l’euskera. Llegiu-lo perquè val molt la pena. 

Com arriba una mataronina a escriure un llibre sobre el Pirineu?

La meva família és del Pirineu. El meu avi patern ho era, d’Organyà i sempre hem tingut tendència a anar-hi. M’he criat al Maresme però amb el Pirineu hi tinc una vinculació familiar i de vida. Una atracció. 

De llibres sobre els Pirineus n’hi ha molts, però el teu és diferent. No va de muntanya, va de persones i històries. 

Jo volia escriure un llibre, saltar dels reportatges a la literatura i vaig decidir que seria dels Pirineus. Vaig estar llegint molt, documentant-me molt. Durant quatre mesos i mig vaig anar dia sí i dia també a la Biblioteca Pompeu Fabra a llegir tot el que s’hagués publicat. I veig això, que pràcticament tot està escrit per fer rutes, per fer muntanya, per escapades. De la gent del Pirineu, molt menys. Hi ha l’obra de Josep Maria Espinàs o Camilo José Cela sobre el paisanatge però tot el que he fet i escrit, de sempre, té un segell propi que és parlar més de la gent que de l’entorn o les vistes. Va ser amb la pandèmia, amb tot aquell temps que vaig tenir clar que havia arribat l’hora d’escriure un llibre. Vaig anar directament a Planeta, em vaig presentar, vaig mostrar el que feia i vaig dir que volia fer un llibre i em van dir que endavant. 

No és un trajecte lineal ni seguit. Encadenes territoris, zones i narres històries. Quina part venia preparada i quina t’ho vas trobar in situ?

Jo en el llibre procuro explicar tot tal i com passa, tot i que òbviament hi havia molts contactes o històries que sabia que volia trobar i d’altres que em sorprenen. Però ho explico com és. Hi ha persones que busco i no trobo però n’acabo coneixent d’altres i aquelles són les que entrevisto. Jo tenia molt clar que hi havia temes dels que volia parlar com la despoblació del Pirineu, la transhumància, la festa del foc. Vaig haver d’agendar molt les visites.

El llibre és personal i en primera persona. I hi reculls tot allò que et sorprèn.

Porto molts anys escrivint sobre viatges i el que tinc més clar és que el viatge et porta a tu i no al revés. Tu pots anar amb una idea molt clara del que vols fer i on vols anar però quan hi arribes és el viatge el que t’acaba sorprenent i portant-te. Mai acabo fent el que he previst i aquesta és la gràcia. Sempre passen coses i això és el que passa en el llibre: que vaig trobar gent que em va fer canviant la ruta. 

Quins són els llocs o peripècies que reculls al llibre que escolliries com a més destacades?

Sense cap mena de dubte, la transhumància a Llívia. Per tot el que va suposar física i emocionalment viure la tradició pirinenca pura de pujar amb les vaques. O el veterinari de Navarra, amb qui vaig compartir un dia. Una experiència molt intensa de veure una feina vocacional que no té hores. I sobretot la gent gran. Mentalment torno constantment amb tota la gent gran que vaig trobar i hi vaig parlar. Em pregunto com estaran i què faran i amb els que puc hi mantinc el contacte.

És un llibre escrit amb les idees clares, les de les teves conviccions.

No ho sabria fer d’una altra manera. No soc una persona d’extrems però tinc clares moltes coses. Amb un llibre et despulles i vaig calibrar fins a quin punt m’havia d’explicar a mi mateixa. És clarament un llibre feminista, d’esquerres, respectuós amb la diversitat que té els Pirineus com a element distintiu.

El llibre serveix de guia per un turisme diferent, més conscient i respectuós?

M’ha passat que molta gent que m’ha escrit, la majoria que no conec de res, ho ha fet per dir-me que estava en alguns dels llocs que surten al llibre i per agrair-m’ho. I això dona sentit a tot. Que gràcies al meu llibre hi hagi gent que s’interessa per històries que fins ara estaven amagades m’omple. Al Pirineu sovint tothom vol pujar el mateix pic però hi ha pobles desconeguts amb petites històries que captiven. I és el que he volgut recollir.

Parles de pobles desapareguts i abandonats, d’una comunitat proscrita. D’històries que semblen irreals i que tenim ben a la vora.

El Pirineu, com qualsevol altre lloc, està ple d’històries per descobrir. Mataró també, segur. Ens pensem que coneixem els llocs però no és cert. Al Pirineu la majoria de la gent es queda amb la superfície i fa més fotos de llacs o pics que no pas de parlar amb la gent. Jo he fet el llibre precisament perquè tenia la percepció que només amb un reportatge de tantes pàgines, obligatòriament em quedava a la superfície de les coses i no aprofundia. 

Quina és la crítica o reacció al llibre que t’hagi sorprès més?

El més xulo que m’ha passat és que personatges protagonistes que hi surten m’han escrit dient-me que se l’havien llegit i que els hi havia agradat. Gent que és de la zona i s’hi reconeix. Per mi és una satisfacció perquè vol dir que he captat el que és, que he sabut aprofundir, trobar-hi el missatge. Quan el vam publicar, vaig escriure a tothom amb qui havia parlat i de qui tenia el contacte. El veterinari navarrès va ser el primer de comprar-lo i de seguida em va dir que l’havia encertat, que li agradava. O el professor que em va portar a descobrir pobles abandonats del Valle del Tena, en el mateix sentit. Gent del Pirineu que m’agrareix que m’hagi fixat en el seu territori però des d’una altra perspectiva

Com t’ho has fet per forjar-te una trajectòria de fotoperiodista de viatges, en un sector professional com aquest tantes vegades precari i més en àmbits especialitzats com aquest?

Jo he treballat molt. Al món hi ha uns 200 països i en conec 85. Conèixer de conèixer, d’estar-hi i treballar-hi. És la meva professió i no paro. La clau és la tenacitat, mirar de picar alt. Jo vaig anar fa anys a Nova Zelanda i vaig fer un munt de fotos, quan encara era l’època de les dispositives. Molt abans d’internet, quan ningú tenia fotos d’allà. Al tornar vaig anar a ‘Rutas del Mundo’ i vaig oferir el reportatge. I me’l van comprar. I a més a més em van demanar qui ho escriuria i vaig dir que jo mateixa. I aquesta també és una de les claus de mantenir-se en el sector perquè hi ha molta precarietat laboral que fa que els que només escriuen o només fan fotos sovint acabin perdent-se. Escriure, fer fotos, anar a la ràdio m’ha permès mantenir moltes col·laboracions i feines, per sort.

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • Ronda President Irla,26 (Edifici Cenema) 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telèfon: 93 312 73 53
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive