El llegat de 105 anys amb Garcia Lorca i el socialisme

Diuen que l'edat ajuda a omplir el pou de l'experiència i que també serveix per veure el món amb més claredat. Altres afirmen que aquesta saviesa adquirida no deixa de ser un record i que, en un passat i en la mateixa situació, probablement s'hagués actuat igual. Dolores Columé ha vist passar per la seva vida un munt d'històries, anècdotes i vivències diverses, però també persones i fets tràgics. Potser per això prefereix explicar els seus coneixements als altres, amb l'objectiu que no hagin de penedir-se dels seus actes. Columé ha tingut avui dilluns, dia 1, un dia atrafegat i ha protagonitzat totes les mirades. Sobretot quan el pastís d'aniversari té gairebé més espelmes que nata.

“Avui és un dia molt feliç per la seva mare; és molt presumida i li agrada que tothom li estigui a sobre”, explica Victòria Geijo, néta de Dolores Columé, qui avui celebra ni més ni menys que 105 anys, on hi arriba amb un relatiu bon estat de salut. I és que en motiu del seu aniversari, tota la família ha decidit celebrar-ho com cal, conscients de l'efemèride. És moment per recordar temps antics però, sobretot, per analitzar l'actualitat. “La meva àvia sempre ha estat socialista –explica Geijo-, tot i que creu que Zapatero li falta ganxo. En canvi al PP no el vol ni veure”. La lucidesa que mostra Columé, per la seva edat, podria deixar astorat a més d'un. “Pel que fa a l'Estatut, està a favor. Ella el que mai voldria és una Catalunya independent”, confirma Dolores Caballero, filla de Columé, àvida per demostrar que persones amb 105 anys i capaces d'argumentar no són gaire comunes.

De l'oasi a la crueltat
Nascuda el 1901 a Isla Cristina, Dolores Columé –el cognom és una traducció fonètica directa del català ‘Colomer'- pertanyia a una família andalusa rica. Gràcies a la feina del seu pare, que treballava com a capità de l'alambrada, un tipus de pesca, podien permetre's una casa amb set habitacions, cinc minyones i luxes poc habituals. Des de petita, Columé va estudiar piano de cua i va tenir una infància feliç.

La seva mare va morir l'any 1916, quan ella tenia tan sols 15 anys. Cinc anys més tard va conèixer l'Antonio Caballero i, després d'un temps de nuviatge i del beneplàcit del pare, es van casar l'any 1929. El seu casament va comptar amb la visita de Don Blas Infante, que va exercir de notari i que des d'aleshores es van convertir en grans amics. Eren temps feliços i les seves relacions personals, gràcies als contactes del seu marit, que era banquer, es van incrementar. Després de tenir els dos primers fills a finals de la dècada dels vint, la família Columé es va traslladar a Granada, on hi va conèixer a Federico García Lorca. “Va ser al carrer i me'l van presentar. També vaig conèixer dos grans poetes com Álvaro i Lluís Rosales”, explica Dolores Columé.

La felicitat, però, es va veure truncada per l'esclat de la guerra civil, després d'una etapa “tranquil·la” durant la primera República. “Recordo els bombardejos i les corredisses cap al subterrani. Era horrible”, rememora Columé. Durant la guerra, l'escassetat de menjar i medecines s'emporta la vida del seu marit, fet que l'impulsa a marxar a Còrdova amb la seva germana. Allà també la perd i Columé decideix anar a la capital de l'Estat. Van ser temps difícils però van aconseguir solventar-ho llogant algunes habitacions. Finalment, Dolores arribarà a Barcelona fa uns quaranta anys. “Primer vaig tenir problemes amb el català però després vaig adaptar-me perfectament”, recorda.

Amb tot, Dolores Columé pot somriure satisfeta de veure com els seus fills i els seus néts són ben grans i beuen sovint de la seva experiència. De fet, Columé va obrir els ulls en un món inestable, veient passar una guerra civil, dues mundials, generals nazis o guerrillers antifranquistes. Malgrat tot, és potser el seu llegat familiar el que serà més recordat, els seus consells i les seves llargues i apassionants vivències.