El cronista

“Perdona. T'importaria no fumar?” És una pregunta que formulo sovint, a risc de caure antipàtic. Ahir, al míting de Santa Coloma de Gramenet, la va entomar de mala gana el meu company de taula. “Aquests periodistes d'avui...” Però de seguida va presentar-se, amb una educació exquisida. Hosti, tu, per la cara no l'havia conegut: era un cronista d'un gran diari. D'aquells que fan contracròniques de debò, que et cau la baba de llegir-les! Doncs mira: ja que hi som –em dic–, aplicarem el mètode científic. Observació. Ell observa el que passa al seu voltant... i jo, de cua d'ull, l'observo a ell.

S’alça de la cadira, sondeja l’entorn, compta el nombre d’assistents (“729”... com carai s’ho ha fet?!) i desplega una llibreta de butxaca de pàgines quadriculades. Amb una cal·ligrafia pulcra, de lletres esveltes i decantades a la dreta, anota paraules i frases esparses. No goso plantar-hi el nas a sobre (sóc un espia de baixa intensitat). “Comencen tard!”, remuga. L’informo que és la puntualitat habitual. “Em fotran la primera edició enlaire!” Vaja.

Superat el quart d’hora de rigor, comença el xou. I encara no ha passat mitja hora, que de sobte el cronista exclama: “Ja m’ha donat el titular!”. Què dius, ara? I jo badant! Aleshores m’adono que la Manuela, la Manuela de Madre, està pletòrica sobre l’escenari. Diu que “entre Mas i Maragall, no hi ha color... ni olor”, que “Mas es menos” i que “Catalunya pot aspirar a més, que no a Mas”. Jo em pregunto: el cronista imaginarà la rèplica del conseller en cap? Tipus “En Pasqual crec que ens vol mal” o “Si governa en Maragall, ens espera un guirigall”...

Però hores d’ara, ja actua en Moncho. Un playback escandalós. Al “Paraules, paraules, paraules” fa duet amb una Nina incorpòria. És clar, com que és convergent... Pot ser que al míting de CiU, en aquest mateix moment, canti ella amb un Moncho eteri? Al cronista l’hi haurà passat pel cap?

Quan en Maragall comença, el cronista ja té a cigarreta als llavis. No se n’ha pogut estar. Jo em preparo per al pitjor: fuma negre! Però de cop, sense dir ni ase ni bèstia, el cronista s’aixeca i desapareix en direcció a la porta. Es quedarà sense escoltar el final per culpa meva? M’estarà maleint els ossos? O és que el que no li interessa del míting de Maragall... és el mateix Maragall? Ostres, no puc esperar a llegir el seu article!