Des del turó d’en Cirer: Cabrils i Cabrera

Els dies clars d'hivern, quan l'atmosfera és més neta, des del turó d'en Cirer es pot veure la silueta de la mallorquina serra de Tramuntana; potser un dels espectacles naturals més desconeguts dels molts de la la muntanya maresmenca.

Concentrats en l'esforç de la pujada, els ciclistes hi passen sense fi xar-s'hi, i els caminants prefereixen més les espesses zones boscanes de pi pinyoner que exposar-se al vent o la solana del vesant de marina de la serra. L'entapissat verd s'escampa als peus del caminant davallant per llevant fi ns a Cabrils i cap a Cabrera per ponent. En un extrem, el turó coronat pel castell de Burriac deixa guaitar la plana de Mataró. Enfront, el turó de Montcabrer (un gegant vist des de la nacional II), coronat per la creu i les antenes, és el vèrtex separador dels vessants cabrilenc i cabrerenc de la catifa verda. I al fons, el blau, el color omnipresent en la mirada sobre el Maresme.

Només una pedrera antiga trenca l'harmonia de la contemplació. D'aquest rocam en van sortir, polits i tallats, els sòcols de l'estació de França de Barcelona. D'aquí dalt estant Cabrils és un nucli menut envoltat de xalets arrenglerats en carrers que segueixen les formes capricioses dels turons. L'autopista, una ratlla grisa i lluent, és la frontera. Per contra, arrupit sota Burriac, Cabrera, amb urbanitzacions més antigues i integrades al nucli urbà, sembla més poble, més poca cosa.

Quan poc ho és tot
Baixar a Cabrils des d'aquí és tan senzill com buscar els carrers de la urbanització la Llobera i deixar-se portar fi ns a la plaça de l'església. Durant el trajecte potser us adonareu que sou a la urbanització can Cabot, o a can Tolrà, o... No patiu que no us perdreu. Avall, que fa baixada!, i arribareu al centre de la vila.

Un cop aquí potser us farà l'efecte que, amb un cop d'ull al voltant, ja heu vist tot el que cal veure: la parròquia de la Santa Creu, aixecada al segle XVIII, restaurada al XIX, refet el campanar que es va enfonsar l'any 1915 i destruïda per dins durant la Guerra; l'edifi ci de les antigues escoles Tolrà, ara llar de jubilats, i para de comptar; però no. Lliureu-vos al vagar lent pels carrers estrets i silents i descobrireu que, on sembla que no hi ha res, hi és tot. Mestre J. Jambert, cal Sastret, Santa Filomena, la Màquina d'en Mas, la Ferreria, Emília Carles o Lluís Colmenar són noms de carrers i passatges que us mostraran, fent tombs, el que és realment la vila.

Al passatge de la font Sagrera descobrireu el doll del mateix nom que brolla directament de la terra. És un indret típic, però avui en dia d'aigua se'n veu ben poca, per això és més fàcil trobar gent a la terrassa de la Concòrdia. La societat va néixer l'any 1891 com una mútua, però avui els 600 socis es dediquen al teatre, el cant coral o el ciclisme. El bar és un dels llocs més coneguts de Cabrils, sobretot a l'hora del vermut. A tocar, l'antiga fàbrica és el centre cívic i la biblioteca.

Si baixeu a la riera heu d'escollir: amunt o avall. Amunt anireu a Can Barba, el camp d'esports, el popular restaurant cal Gras o podeu enfi lar-vos de nou fi ns a la serralada per una carretereta asfaltada que mena a la residència de la Mútua Metal•lúrgica; així veureu el pont de les Heures, bastit el 1927 pel marquès de can Tolrà. Si tombeu avall, passareu per can Tosca i per l'escola l'Olivera i, una mica més avall, trobareu el trencall que mena al barri de Sant Crist (originàriament sant Cristòfol), presidit per la capella preromànica del mateix nom i envoltada de masos notables com can Vives, can Vehil o ca l'Amat, ambdues amb imponents torres de defensa. El lloc de Cabrils s'esmenta ja el 1037 com a jurisdicció del castell de Vilassar, tot i que no va ser municipi independent fi ns al 1820.

Una antiga capital
Al segle IV aC la Laietània era un vast territori iber que anava del Garraf al delta de la Tordera i del mar a la serralada prelitoral. La capital era el poblat de Burriac, una incipient urbs d'entre 7 i 10 hectàrees de superfície, amb muralles i trama de carrers, situada al terme de Cabrera i al peu del turó del mateix nom. Al poder polític se li afegia l'econòmic, ja que la ciutat controlava les collites de blat del Vallès. Per les restes trobades a can Ros o a can Rodon de l'Hort se sap del molt rica que era la Cabrera ibera.

Però la prosperitat va acabar després de la segona guerra púnica (218-107 aC) quan, derrotada Cartago, Roma va controlar els territoris ibers. Burriac es va revoltar l'any 197 contra els ocupants, però el cònsol Cató va dominar els insurrectes i la capital va perdre tot el poder econòmic i la infl uència política. La imponent torre de defensa bastida al segle III als Dos Pins és desmuntada i les necròpolis abandonades. Roma trasllada el centre polític i residencial a la vall plana i fèrtil. Apareixen nuclis agraris a can Modolell, can Bertomeu o can Català. Les troballes posteriors de les termes de a ca l'Arnau, can Benet o de can Rodon de l'Hort indiquen clarament que Cabrera també va ser centre administratiu on van viure funcionaris, governador i recaptadors. Al segle I aC la ciutat va decaure en fundar-se Iluro.

El santuari de can Modolell, que va dedicar el culte a Mitra, demostra però que la vall va continuar poblada fi ns als darrers dies de l'imperi. Al segle XI, la construcció del castell de Burriac o de sant Vicenç va dotar al territori d'una administració feudal fi ns al segle XIII, quan Ferran II la va considerar part de Barcelona, cosa que tècnicament volia dir autonomia municipal.

La Cabrera moderna no viu aliena al seu passat, al contrari, el mostra orgullosa i malda per recuperar-lo i fer, de la seva interpretació històrica, la base de l'avenir. Per això el passeig pel poble és majoritàriament arqueològic. El descobriment del poblat ibèric l'any 1881, el de les vil•les a can Bertomeu, Modolell, Benet o Català, el de les termes de ca l'Arnau, les més antigues de la Península, o el recent i espectacular de la vil•la de can Rodon, marquen el creixement del municipi.

Cabrera ha canviat molt, diu algú que encara recorda que, al carrer Sant Joan on va néixer, hi havia telèfons i un forn ja desapareguts; però és precisament en el decurs d'aquesta transformació quan el poble s'ha trobat a si mateix. El nou poble crescut al Pla de l'Avellà conviu amb conreus i fi nques com l'Horta Vinyals o la Vilaplana; els moderns xalets de les urbanitzacions s'harmonitzen amb els antics i bellíssims masos de Santa Elena d'Agell. I amb el nou i el vell Cabrera, construeixen el futur.