El debat de Capgròs mostra més diferències que discrepàncies

La Sala Cabanyes es va omplir de gom a gom dijous 18 a la tarda pel debat decisiu d’aquesta campanya electoral a Mataró. No és habitual veure els polítics il·luminats davant d’una platea i un amfiteatre enfosquits i expectants, amb la claca de cadascun i també públic passavolant. Sí que era corrent, previst i previsible que els temes que protagonitzessin l’intercanvi fossin els de més comentari a la ciutat. Seguretat, ocupacions, promoció, mobilitat. Carpetes que totes les opcions porten estudiades al detall. El debat moderat per Vern Bueno no va sortir del guió ni va guixar fora de la ratlla. 

Se sol associar el concepte de debat electoral a un intercanvi pugilístic però ben poques vegades passa això. I és més, quan passa no és gaire agraït de veure ni de digerir. Els debats són píndoles de colors diferents, una plaça amb parades que criden per col·locat el seu gènere, un aparador del dia a dia amb els quadres pintats sobre el present i les traces de futur segons cada partit-artista. I el Mataró que es va veure a la Sala Cabanyes, per sort, no té l’altisonància per banda sonora. 

• El debat electoral és una iniciativa impulsada per Capgròs Comunicació, que compta amb el patrocini de l'Escola GEM, Àkteon, Aluminis Iluro i Clínica Dental Monblanc. La producció del streaming corre a càrrec d'Alarona Studio.

El debat va ser serè i es van poder veure les diferències entre partits sense que s’obrissin gaires esvorancs de discrepància. Veuen les coses similar i és en el com que tenen receptes diverses. Un debat suau? Depèn. Les normes eren comunes i cadascú va intentar treure el cap per allà on els han dit que ho han de fer. 

Són disciplinats els alcaldables mataronins. No és fàcil estar-se una hora i tres quarts assegut en un tamboret alt, però a això han vingut. Són els cinc candidats dels cinc partits que han estat a l’Ajuntament aquests quatre anys. Se’ls coneix i es coneixen. Estan habituats a tractar-se i a debatre. En un mandat d’arc parlamentari curt (5 partits, la meitat que dos mandats enrere) van tenir torn per respondre preguntes i també replicar-se. Ordenats i educats pràcticament tota l’estona. 

Poques sorpreses

Si el debat va sobre temes que tots han mastegat abans i a més ja se saben els uns i els altres què passa, que a l’espectador el que l’acaba cridant l’atenció és el diferencial, els tantos que intenten marcar-se els uns i els altres. Situat al mig, un alcaldable que sembla l’alcalde perquè de fet ja ho ha estat. David Bote, del PSC, només deixa al final (en una intervenció sobre seguretat amb revolucions una mica apujades) el seu to habitual que traspua un cert relaxament. Altres volen el mànec però de moment qui marca la temperatura de la paella és ell. Quan en un debat d’alcaldables un fa d’alcalde (per acció seva o reacció dels altres) domina l’escena. 

Anem al gra. Bote va acusar ERC d’amagar-se d’haver donat suport a l’Anella Ciclista i ho va fer dient que Pim Camprubí havia mentit. Aquí hi va haver tema, perquè l’alcaldable d’ERC va saltar en directe i en diferit (dues vegades) a la que va veure la manera de projectar-se com l’antítesis del socialista. Va acusar el socialista d’embolicar la troca, fins i tot amb el dit escènicament amunt. La campanya dels republicans és binària: Bote o ells i el candidat Pim va optar per fer-ne ‘pam pum’. 

No va ser l’únic dissens, ni molt menys. Al final de la part sobre seguretat i ocupacions Sergi Morales presentava esmena i reclamava debatre sobre habitatge més enllà del discurs dels successos i posava l’aval de la seva aposta en una cartera que han dut i voldrien seguir ostentant si el govern prosseguís. Barrejar a l’olla ocupacions i el problema habitacional acostuma a dur a punts així, de la manera que vam assistir a una dissertació conceptual sobre si totes les ocupacions són iguals, sobre qui són les víctimes o sobre la necessitat de deixar clar “que la propietat privada és propietat privada” com va dir una Cristina Sancho que va fer servir dues llengües i dues cares. És qui més volia desmarcar-se de la foto de cinc quan els discurs s’assemblaven.

Alfons Canela quedava a l’esquerra de tot i es pot dir que va ser dels més eloqüents a l’hora de descriure i proposar. Té un verb, el candidat de Junts, propen a col·loquialismes com dir “nosatrus” en lloc de nosaltres però que quan concreta propostes més diferencials com espaiar Can Cruzate en lloc d’edificar-hi o reconvertir la plaça de les Tereses es va fer escoltar. I, de fet, un detall que no pot passar per alt és com David Bote va comprometre’s en temes com la mobilitat d’aquesta plaça (ara de moda de parlar-ne) o el futur de l’Anella Ciclista a recuperar fotografies d’unitat. 

Ser o no ser el Bronx, aquesta és la qüestió

Abocats al bloc de seguretat i ocupacions, va ser curiós que en tot el debat no es parlés de cap altre barri que el Centre (perquè hi havia un bloc sobre el PIC) i que l’únic topònim que sortís i de manera reiterada fos el del Bronx de Nova York. Morales, vitalista i optimista, va dir que descrivint amb catastrofisme la situació de la seguretat a Mataró es comprava el marc de la ultradreta i que “això no és el Bronx” mentre demanava més prevenció i atenció comunitària en matèria de seguretat. A aquí s’hi van abraçar des de Sancho, que el va voler ridiculitzar dient que proposava donar medicines a una persona amb un infart de cor i un Alfons Canela que va recórrer al Bronx per criticar que havia estat el mateix govern municipal el que a mig mandat havia volgut explotar la situació de les ocupacions i havia propiciat un efecte crida.

També en això el contrast va ser evident amb David Bote remarcant l’eslògan que Mataró és la ciutat que més desocupa i retraient a qui l’acusava de criticar els Mossos que ell mai ha criticat els agents ni el cos, sinó qui els governa. 

Morales no volia “que es faci la bola més gran del que és” i entre ell i Pim Camprubí van intentar discernir les diferències entre ocupacions, posant el focus en el drama de les famílies vulnerables i acusant la resta de no fer-ho. Quan la cosa ja anava de debats més supramunicipals com la llei de l’habitatge el temps va dictar que tocava minuts finals. 6 de gravats i 5 a dalt de l’escenari. 11 minuts per acabar de fer-se una idea de les opcions per escollir consistori. 11 colors diferents a la paleta d’on ha de sortir l’esquema polític fins el 2027.