De generació en generació

L’Arnau Canal, de 9 anys, ja compta els dies que resten per començar les vacances de Nadal i així ajudar els seus pares i germans a engalanar la casa. “Primer fem l’arbre, mentre la mare va traient les figures del pessebre de la caixa, i quan hem acabat amb l’arbre ja posem damunt del bufet la molsa, el suro, el paper de plata per a que sembli un riu, i les figures”, diu. I també hi ha el caganer? “I tant!, en tenim tres i tots els hi posem, repartits per diferents llocs i sempre una mica amagats. Ah, i als peus de l’arbre hi ha el Tió, al que anem donant de menjar per a que, el dia de Nadal, cagui molts regals”. El seu avi, en Manuel Cusachs, de 71 anys, se l’escolta i sembla veure’s a ell mateix fa ja algunes dècades: “Excepte el caganer, que no recordo que hi fos al pessebre de casa, les altres coses que explica l’Arnau sobre el Nadal són com quan jo era petit”.

A l’escola el nét aprèn cada any alguna nadala nova, i el vers, que recitarà davant de la família el dia indicat. “El mestre ens escrivia el vers a la pissarra i ens el feia repetir una i altra vegada fins que ens el sabíem”, recorda el seu avi, “mentre que de nadales també ens en feien cantar, a l’escola, més en castellà que en català”. Eren anys de postguerra, i el dinar de Nadal suposava un fet extraordinari: “Es menjava molt més que en qualsevol altra festa, i el pollastre que se servia aquell dia es considerava tot un luxe. Per Sant Esteve dinàvem del que havia sobrat el dia abans, una mostra de cuina sàvia i estalviadora”. Però tot i aquests extres puntuals, els dies freds de les festes no es caracteritzaven precisament, com tampoc la resta de l’any, per l’abundància. “Comparat amb el que s’arriba a menjar avui i el que arriben a portar els Reis d’Orient a gran part de les llars, allò no era res. Els Reis deixaven ben poca cosa i de nyigui-nyogui”. Això sí, es bevia xampany, i no cava: “Bé, era el nom que tenia aleshores, però les marques que més corrien per casa eren Delapierre i Canals & Nubiola, mentre que una ampolla de Codorniu era per a persones amb cert poder adquisitiu”.

A recollir caramels
Un exemple d’aquesta abundància poden ben ser les tones de caramels que en el decurs de la Cavalcada de Reis del 5 de gener s’aboquen als carrers de la ciutat. “Cada any ens emportem dues o tres bosses per recollir caramels, i les omplim molt”, diu l’Arnau, en una tarda que per a ell encara és més especial perquè és aleshores quan dóna la carta als Reis. “Encara no sé què demanaré aquest any, m’ho haig de pensar”; segurament serà aquest un dels seus grans maldecaps dels propers dies. “De Cavalcades se’n fan des de fa molts anys”, explica en Manuel, exterioritzant no només els seus records sinó també la seva passió per la història local; “però quan jo era petit els tres Reis anaven a cavall”, comenta. I el Pare Noël? Aquest segur que no apareixia mai a la casa d’en Manuel, pensem. “No, no es coneixia gaire, l’havia vist dibuixat en alguna revista, però ni molt menys la gent el tenia als balcons ni estava gens popularitzat”. Per casa de l’Arnau, però, tampoc és que s’hagi deixat veure gaire sovint: “Un any vam deixar la nit de Nadal un mitjó d’aquests de Santa Claus, i al dia següent hi havia alguns regals. Va ser tota una sorpresa!”, afirma.

Les campanades, ràdio i televisió
Conversant amb l’avi i el nét, trobem encara alguna altra diferència en les tradicions nadalenques, i segurament exportables a molts altres avis i néts de la ciutat. No sabem si és que ningú es fia dels rellotges que té a casa seva, o és que ja no se’n fan que cantin cada hora, però el cas és que ja de petit en Manuel seguia els senyals horaris de les dotze de la nit del 31 de desembre i l’entrada del nou any “per la ràdio”. ¿Cal que diguem a través de quin mitjà de comunicació les escolten ara, no només el seu nét, sinó també l’avi i tota la família? “Sempre he aguantat despert fins a les dotze i molt més, em penso que fins les tres o les quatre de la matinada”, diu l’Arnau, que confessa que “l’any passat vaig menjar raïm per primera vegada, perquè no m’agrada gaire, i no me’l vaig poder acabar. Però aquest any segur que sí!”.

Potser algun dia d’aquestes festes l’Arnau anirà també a veure Els Pastorets, i ben content que n’estarà, ja que, diu, algun any li agradaria sortir a l’escenari de la sala Cabañes. Si és així, aleshores seguirà una tradició del besavi: “El meu pare hi actuava, i a mi em portaven a cada sessió que feien a veure’l. Em vaig arribar a aprendre tots els diàlegs de tots els personatges!”, diu en Manuel Cusachs.