Dansa contemporània i encomanadissa

Ja fa uns quants anys que l'Ester Ventura va deixar de ballar: “Quan vaig començar la universitat no em quedava temps”, explica. Avui, dissabte 29 d'abril, assisteix com a públic a la Primera Mostra de Coreografies Curtes que s'organitza al Teatre Monumental amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Dansa. Després de creuar el vestíbul, entra a l'amfiteatre i s'asseu en una de les últimes fileres mentre observa amb atenció un grup de joves alumnes de l'Aula de Teatre vestits íntegrament de verd i ballant al compàs d'una peça clàssica. Tot són records: l'Ester ballava damunt l'escenari del Monumental quan feia classes a l'escola Gemma Bartra i ho troba a faltar. Just abans que comenci l'espectacle, confessa que està pensant en tornar a la dansa.

La mostra la inaugura una projecció del muntatge Sol Ixent, ja que les seves cinc protagonistes són fora de viatge. “Ens va semblar una coreografia valenta i arriscada i hem decidit incloure-la a la mostra”, anuncia Cristina Navarro, directora de l'Aula, a la presentació de la vetllada. El resultat de la projecció, però, no sembla estar al nivell dels adjectius que Navarro proposa. Al ritme de The Velvet Rope de Janet Jackson i Pump It de The Black Eyed Peas, les cinc ballarines executen una coreografia descoordinada i més pròpia d'un ball de final de curs. Amb el següent número, el muntatge d'Elena Carvajal i Marta Bustamante Ballant mai no seràs ningú!, la mostra recobra l'interès: una posada en escena que recorda a la sèrie televisiva Fama, amb una vintena de ballarins damunt l'escenari del Monumental, però adaptada a les tendències musicals actuals. La peça és un muntatge essencialment coral que transcorre a ritme de hip-hop i funky: tant James Brown com 50 Cent sonen a través dels altaveus i els moviments curts, explícits i agressius, alhora que sensuals, són l'ordre del dia. El ritme s'encomana i l'Ester examina els ballarins per determinar quin és el més convincent.

La següent proposta, Amb Força de Roser Mateo, Patrícia Garcia i Raquel Navarro, segueix amb la línia R&B però amb menys espectacularitat i uns moviments menys marcats. Les terceres en aparèixer en escena, sota el nom de Companyia En Moviment, són quatre adolescents amb un muntatge més arriscat que els anteriors, si més no perquè trenquen amb la línia de les dues propostes. Incorporant projeccions d'escenes quotidianes protagonitzades per l'ésser humà –des de nadons a avis-, la coreografia Pètals de vida incorpora més elements teatrats i, en definitiva, com indica l'Ester, “és més contemporani”. La selecció musical impressiona, ja que les ballarines s'atreveixen tant amb ritmes llatins com amb la secció de corda de la banda sonora del film Rèquiem per un somni.

Amb la quarta posada en escena i també la més sorprenent, De Genios y Locos de Marta Bustamante, arriben la ironia i l'humor al Monumental. Repeteixen algunes protagonistes de Ballant mai no seràs ningú!, però guarnides amb teles blanques i flors de colors costa distingir-les. Seguint la cadència de les versions que Calamaro, Sabina o Bunbury fan d'èxits de la copla espanyola, les noies es despenjen amb un muntatge divertit i provocador a parts iguals que les situa entre el millor de la vetllada.

La companyia mataronina Trànsit clou la tarda amb tres coreografies més sòbries i menys accessibles que les participants en la mostra. Les actuacions de William Castro i Isabel Tàpies transmeten alhora passió i calma, posant un punt i final satisfactori a l'espectacle. L'Ester, si més no, surt del teatre encantada i, ara sí, decidida a tornar a ballar el curs vinent. I és que la dansa s'encomana de tal forma que, mentre és present a l'escenari, el públic se'n sent de forma irremeiable un protagonista més.