Capgròs
El 21 de maig presentes un DVD al Clap, la mateixa sala on el vas enregistrar. Què podrem veure en aquest nou treball?
És un DVD que vam gravar en el concert que vam fer al Clap l'any passat. Es pot veure una hora i quart d'aquella actuació i tres videoclips de l'últim disc El hombre del tiempo. També inclou alguns extres com un tros d'un monòleg del meu espectacle teatral Mentiras podridas, està també la discografia i fins i tot un vídeo casolà d'un viatge, com a curiositat.
És la primera vegada que t'atreveixes amb un treball audiovisual. Com va sorgir la idea?
Mai se m'havia passat pel cap fer un DVD però un amic meu, Blai Manté, em va venir un dia i m'ho va proposar. El vam gravar al mateix Clap amb quatre càmeres, durant l'actuació de la gira de El Hombre del Tiempo, però després va venir la feina de mesclar l'àudio amb totes les imatges. S'ha fet així amb poc pressupost i amb l'ajuda d'amics i al final ho hem aconseguit. El vam presentar la setmana passada a la sala Apolo de Barcelona i va anar molt bé espero que aquí també.
Aquest és el primer disc que fas amb el teu nou grup, després que es desfés la teva formació inicial, La Quartet de Baño Band.
Si, vaig deixar Mallorca, la banda i ho vaig deixat tot. Perquè després de parlar amb el el guitarrista Toni Pastor, que era com el meu soci, i vam veure que portàvem molts discos ja junts i que era hora de fer altres coses. I em vaig venir a viure a Barcelona on vaig començar el meu espectacle teatral i vaig conèixer el guitarrista de Jarabe de Palo, Jordi Mena, que a més de produir el disc es va incorporar al grup i també a Lichi de la Cabra Mecánica, entre d'altres.
I si ens fixem en els discos anteriors, El hombre del tiempo deixa una mica a part el teu humor característic i agafa un to una mica més seriós i amb temes de crítica social. Es pot dir que has començat una nova etapa?
Si, de fet als altres discos crítica social també hi ha, el que passa és que les cançons més còmiques les guardo més per al teatre, així que a les lletres que hi ha al disc he tret una mica l'humor més gruixut, tot i que segueixen mantenint certa ironia. Potser el teatre s'ha convertit en una sortida al meu humor i allà em quedo a gust, perquè m'agrada molt fer riure a la gent.
Però potser l'àlbum que s'allunya més dels altres, és el sisè, El alma de chimpanzé.
És una mica més rebuscat, com més fosc. El de la discogràfica ja m'ho deia que aquest disc no era com els altres, ell estava buscant un single, més comercial, per la ràdio. Però jo escric el que em surt, la idea que vaig tenir era aquella i era el que volia fer. I vaig tenir sort que tot i així la companyia em deixés fer.
Sempre has tingut una vena molt teatral com has demostrat en totes les teves actuacions. Però com deies abans, potser és al teu espectacle Mamá quiero ser autista que explotes de veritat aquesta faceta.
Al teatre surto sol, improviso i parlo molt, que als concerts no parlo gaire. És un món diferent que m'ha alliberat de moltes coses. Els títols dels primers àlbums El poder de flipar o Flipando en colores no eren perquè si, volia fer-ho tot, des de la part còmica fins la dramàtica, cançons molt diferents. I ara a través del teatre la meva part més còmica i sarcàstica la puc esplaiar, perquè a les actuacions a vegades em quedava amb les ganes de seguir fent el tonto'.
Un osset de peluix, un cargol creuant una avinguda, un acudit dolent... En el teu llibre Personajes y su higado fas un veritable desdoblament de personalitat. D'on treus la inspiració per posart-te a la pell de tants personatges i situacions?
Són uns contes que tenia escrits de fa temps allà a Mallora i els vaig recopilar i vaig fer un llibre, amb unes fotos en què em vesteixo dels diferents personatges que explico en les històries. Són contes curtets, intento escriure moltes coses fantasioses. Hi ha per exemple un cotxe que està en un desguace que explica com va arribar allà, una màquina d'escriure que explica la seva vida...
Les teves lletres són atrevides i podríem dir que s'escapen del que és políticament correcte. El que dius en la cançó Flipando en colores és una resposta a la gent que potser s'escandalitza del que dius?
Si, com diu la cançó jo crec en això, en què la gent quan s'expressa ho fa com pot, com li surt, i l'important no és el que dius, no com ho dius. A vegades es pot fer més mal a algú sense cap dir cap taco' que dient-los simpàticament.
Penses que el to humorístic que impregna moltes de les teves cançons fa una mica d'ombra a la part més de reflexió? Creus que la gent et pren seriosament?
Si, la part còmica sempre s'imposa, m'ho he buscat jo una mica també. Amb El hombre cucaracha i altres. Les cançons més gracioses dels discs són amb les que més es queda la gent. La resta també agraden, però sempre destaquen les d'humor. Però tot i que hi hagi molta ironia, molts cops intento reflexionar sobre un tema. I busco molt aquest punt tragicòmic. M'agrada que la gent rigui però també m'agrada que m'escoltin, que no sóc un còmic. I tot i així m'han comparat molts cops amb grups molt més d'humor com Mojinos Escocíos, perquè em disfresso i tot. El problema és per voler-ho fer tot, combinar la vessant humorística i la seriosa, però és el que m'agrada i em va bé, porto molts anys vivint d'això.
A l'escenari sempre tens una actitud espontània i desenfadada. El Daniel Higiénico que coneix el públic, és el Daniel Soler de la vida real?
S'assembla bastant, si, però està estudiat. Sóc jo en la forma d'exposar-ho, però quan canto em transformo en el sentit que estic interpretant, faig gestos, i em sento lliure damunt de l'escenari perquè puc fer el que vull. Així que crec que en certa manera si que sóc jo, sobretot al teatre quan em surto del guió i improviso. Tot i així també puc arribar a ser tímid i introvertit. I a vegades dóna la sensació que jo no em prengui les coses seriosament, puc semblar poc professional, però jo crec que si ho sóc. Em preocupo perquè les coses surtin bé.
A vegades has dit que Daniel Higiénico y la Quartet de Baño Band va ser una formació que va triomfar però ningú no es va adonar. T'has plantejat donar el gran salt?
Hi ha gent que em diu que no entén com no em coneix més gent. Però això de donar el gran salt... és que tampoc sé com es fa!
Però t'agradaria?
No ho sé. Penso que inconscientment he estat lluitant perquè no passi. Per exemple amb el disc de El alma del chimpanzé, jo sabia que no agradaria a molta gent i tot i així el vaig fer. Si hagués volgut arribar allà dalt potser hagués fet un disc més suau, més comercial. Però jo volia fer allò i punt. No em paro a pensar si li agradarà a la gent o no.
I a partir d'ara quins plans tens?
Tinc un projecte de fa molt de temps amb diversos músics amics meus per fer una Òpera Rock, una mena de concert però explicant una història, es diria El experimento del Doctor Higienicus. Però encara s'ha de treballar molt. I a banda el nou disc també, que ja tic les cançons. Potser no serà tan rockero com l'últim. Tinc el títol i la portada al cap, es dirà La rebelión de los niños.
Comentaris