Culla: ‘Companys simbolitza l’evolució de la Catalunya popular’

L'historiador Joan B. Culla va oferir ahir dimarts dia 25 a la sala d'actes de Can Palauet una autèntica lliçó d'història al voltant de la figura de Lluís Companys. L'explicació del doctor en Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma va servir per contextualitzar la figura de l'expresident de la Generalitat i per aclarir aquells ombres del personatge que generalment se li retreuen. Culla de fet va començar la xerrada explicant que en el cas de Companys s'ha simplificat el personatge focalitzant l'atenció només amb la seva mort heroica a Montjuïc: “Reduir-ho tot a l'etiqueta de “president màrtir”, deixa en la penombra tota la trajectòria anterior, una trajectòria no massa coherent”, precisament.

Per Culla, Companys és un “reflex de la contradicció de la Catalunya popular”, com ell mateix va admetre. “La mort és el colofó final d'una vida representativa de la trajectòria d'un poble”, va dir. No en va, el títol de la conferència, presentada pel cap del grup de CiU Joaquim Esperalba, era Lluís Companys, mirall de la Catalunya popular.

El doctor Culla, conegut per presentar el programa Segle XX del 33, va fer una ullada a tota la trajectòria de Company i va anar introduint i interpretant totes les contradiccions que s'han anat ressaltant al llarg dels anys. Així, per exemple, va comentar que era perfectament lògic que a principis del segle XX Companys hagués optat pel republicanisme en comptes del catalanisme –llavors enfrontat- pel to tant conservador que tenia el principal partit catalanista, la Lliga: “Era molt tradicionalista, feia olor de sagristia”, va apuntar. A més, Culla va recordar que en aquell moment republicanisme era sinònim de valors democràtics més que d'una forma de govern concreta.

En segon lloc Culla va repassar la multitud de moviments polítics pels quals va passar Companys. Primer Solidaritat Catalana, després a la Unió Federal Nacionalista Republicana –on assaja un primer intent de lligar catalanisme i progressisme- i posteriorment al Partido Republicano Español Reformista, un altre fet que posteriorment se li retraurà. En aquest sentit l'historiador va explicar que la participació de Companys en un partit espanyol es devia a la no existència en aquell moment d'un sistema de partits estrictament català. Posteriorment passa pel Bloc Republicà Autonomista i el 1917 entra al Partit Republicà Català, pel qual serà regidor a l'Ajuntament de Barcelona coaligat amb els lerrouxistes, cosa que li valdrà encara més crítiques en futur.

Una altra de les taques negres que s'atribueixen a Companys són els Fets d'Octubre del 1934. Culla va qualificar de “gran error” l'actuació de Companys el 6 d'octubre, però també va justificar l'actuació dient que el que pretenia el president era “fer un remake del 14 d'abril de 1931”, quan va aconseguir que es proclamés la República a Madrid i el rei s'exiliés gràcies a haver sortit a cridar –literalment- des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona: “Companys no pretenia la independència, sinó desfermar una mobilització popular per modificar el rumb dretà que estava prenent la República”, va assegurar.

Finalment, Culla va rebatre també l'acusació de que Companys no va fer res per aturar la revolució generada a partir del cop d'estat del 18 de juliol a Catalunya: “Companys es va veure obligat a presidir una cosa que el repugnava, tant que el 1937 es va plantejar dimitir. En tot cas, l'historiador va comentar que la relativa calma que es viu a Catalunya a partir de la primavera del 37 és també fruit de la seva energia i capacitat política. I va assegurar que en aquell moment, el president Companys comença ja a entendre que el seu paper és justament ser un màrtir del país. “És un home desbordat, que entén que la coherència amb les seves idees el porta cap al sacrifici personal. Això explicaria la serenitat que mostra en el seu afusellament”, va apuntar.

Culla va recordar que Companys havia pres possessió del càrrec de president l'1 de gener de 1934, després de la mort de Francesc Macià, en un moment polític extremadament complicat. Ho feia en nom d'Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que havia contribuït a formar el 1931 i que havia aconseguit unir definitivament el catalanisme i l'esquerra. Una unió, aquesta, que es va construir al llarg de la dictadura de Primo de Rivera, entre 1923 i 1930, durant la qual Companys va ser empresonat diversos cops.

La conferència l'havia presentat el cap municipal de CiU, Joaquim Esperalba, demanant no oblidar els drets històrics del poble català “ara que es posen en qüestió”.