Carrers vells amb cara jove

Com percep la gent gran que ha viscut sempre al mateix carrer els canvis que s’hi van produint i l’arribada de nous veïns? Aprofitant la recent reurbanització del carrer de Milans, ho preguntem a la dona de més edat que hi viu, la Conxita Torrents, i la contrastem amb un dels seus habitants joves, en Neil Harbisson.

Els temps del tramvia que anava cap a Argentona, les tartanes que deixaven a la porta de casa els que arribaven amb el tren a l’estació, els carrers de sorra i pedres i al seu llom la canalla jugant a la baldufa, als soldadets de plom o al palet, de ben segur, aquells anys, no tornaran. Però romanen en la memòria dels que van viure en aquella Mataró molt més petita que l’actual, que anava creixent a poc a poc, amb unes fàbriques de gènere de punt en alça; la ciutat que feinejava amb suor sis dies a la setmana, però que al setè passejava vestida de diumenge per La Riera.

Encara avui les façanes de moltes cases que s’han mantingut dempeus amb orgull ens poden fer transitar més fàcilment cap al passat. I les reurbanitzacions dutes a terme en alguns carrers, fins i tot, semblen haver despertat col·lectius veïnals sencers d’un malson en que els cotxes es van fer amos de tot l’espai, estacionaven damunt de les voreres, i els camions, sovint, no permetien ni sortir de l’habitatge els seus inquilins. Ara, aquests veïns, ja pensen en recuperar tradicions perdudes. És el cas del carrer de Milans, amb gran part dels habitatges de finals del segle XIX i projectats per l’arquitecte Emili Cabanyes; joves i grans s’han retrobat a partir del tractament d’estètica a que s’ha sotmès la via aquest 2009. “Sempre ha estat un carrer molt familiar, molt entranyable, però ara les voreres amples i els passos de vianants elevats fan que els veïns ens hi puguem aturar de nou i fer-la petar”, explica la Conxita Torrent, que, amb 86 anys, es declara la més vella del carrer i, a més, hi ha viscut tota la vida. Del mateix parer és en Neil Harbisson, de 27 anys, també vinculat al carrer de Milans des de ben menut. Ell ja no va ser a temps de jugar enmig de la calçada pel perill que comportaven els vehicles, però espera poder veure ben aviat d’altres antigues activitats que fa anys que no s’organitzen: “Tots els veïns estem molt engrescats en muntar una festa del carrer com les que s’havien fet als anys 20 del segle passat. Suposo que aquest proper estiu serà una realitat”. La Conxita les recorda vagament: “M’he vist retratada en una fotografia de la festa del 1926, sé que ens donaven síndria, i que es feia una serenata. Devia ser als voltants de Sant Joan”, diu.

A Argentona a passar el dia
En uns anys en que no hi havia televisions, videoconsoles ni internet, els infants s’ho passaven bé amb qualsevol cosa: “Ens agradava molt anar a les fàbriques que hi havia a prop, com la de Can Carbonell, enfilar-nos a la reixa i mirar com treballaven”, rememora la Conxita. Els dies que la feien més feliç, però, era quan anava amb la família a Argentona: “Pujàvem al tramvia aquí al costat, al carrer de Jaume Isern, i a Argentona hi passàvem el dia, jugant, omplint els bidons amb l’aigua de les fonts, agafàvem anissos...”. No tan alegres van ser els darrers anys de la dècada dels 30, en que la Conxita Torrent recorda com “el carrer es va quedar sense homes, tots van anar a fer la guerra. Després ja res va tornar a ser igual, i es van perdre moltes tradicions”. Al Neil, però, sempre li ha agradat molt el seu carrer, fins al punt que no li faria res seguir les passes de la Conxita i viure-hi “tota la vida, i més ara, que hi ha arbres”.

Algunes cases de cós del carrer de Milans, com a tota la ciutat, han donat pas a edificis de més habitatges. La Conxita, de fet, viu en un pis, i diu entendre que hi hagi transformacions d’aquestes característiques tot i que espera que “gran part de les cases es conservin, perquè n’hi ha de molt maques i molt antigues”. Per sort, explica, tots els nous veïns que han anat arribant al carrer “de seguida se l’han fet seu, sempre he estat molt contenta de tots els que han vingut”. Grans i joves, persones que fa dècades que hi viuen i d’altres que hi acaben d’arribar, fan possible escriure cada dia una nova pàgina de la història d’aquest carrer que, junt amb les històries diàries de tots els altres, conformen el gran volum de la història d’una ciutat.