Camins de ronda (I): Punta del Bisbe–Tamariu

Començant pel tram nord del municipi de Palafrugell, que confina amb el de Begur, podríem afirmar categòricament que, per una banda és el que mostra un dels paisatges més espectaculars de tota la Costa Brava i, alhora, el que presenta més entrebancs en cas de transitar-hi. Si volguéssim gaudir de l'impressionant descens que els pescadors feien per arribar a la punta del Bisbe o de l'observació dels múltiples taffonis (roques erosionades molt característiques, entre les quals un “rapinyaire gegantí” de dos metres d'alçada conegut com l'Ocellot), ens ho hauríem de confitar amb patates.

La culpa la tenen el reguitzell de veïns egoistes del final del carrer sa Roncadora, que quan van edificar els xalets s'apoderaren del camí costaner fins a les fites marítimoterrestres, rient-se de la Llei de Costes i sense que les administracions competents fessin res per evitar-ho... Fins que no s'eliminin les esmentades obstruccions, recomanem traslladar-nos directament al preciós mirador d'Aigua Xelida -aquest sí que públic- que l'any 1975 pagà la família Hagenbüchle.

Des d'aquesta talaia, situada en una corba del mateix carrer, parteix el camí sinuós que en un moment davalla fins la pintoresca cala Marquesa, per després resseguir una gran escletxa que porta per nom de sa Roncadora i que mereix una visita obligada quan bufen llevantades vigoroses. A continuació, sense sortir mai del camí, podrem admirar la cala Ventosa amb la seva Agulla tan característica, cala Llarga, les Aigües Mortes (amb notable presència de joncs per haver-hi desembocat un reguerot) i finalment la platja d'en Gotes i la platja Gran d'Aigua Xelida, ideals per abstreure's de les cabòries mundanes practicant-hi un bany.

Havent recobrat forces, l'itinerari esdevindrà costerut però amb un traçat modèlic i perfectament empedrat que voreja el ribastre fins el límit de l'urbanització “dels Metges”. Les alegries s'estroncaran novament, quan hàgim d'afrontar un dels altres obstacles que ens ofereix la finca la Sorellera amb un passatge tan migrat i desprotegit que sembla fet expressament perquè el visitant caigui al buit. Havent superat aquest punt (sempre que no anem acompanyats de mainada) arribarem al cul de sac del carrer de l'Àvia Catalana, nom que fa al•lusió a una silueta pètria propera que recorda una àvia amb un mocador al cap.

A partir d'aquí, el litoral s'encararà tot ell a migdia i ens oferirà raconades humides com sa Bassa, o roques ferrenyes i punxegudes com ses Trones. A la nostra dreta, de tant en tant, veurem unes escalinates de fort pendent que enllacen amb el carrer de l'Illa Blanca. Fixem-nos-hi bé! perquè, al capdavall, sense avís previ, la finca Roca Rúbia -des de l'època d'en Franco- priva completament el pas en direcció a Tamariu, obligant el visitant que vol arribar a la platja a recular i fer una volta absurda pel darrere de la muntanya enmig dels carrers de l'urbanització...

Creiem que la preciosa badia de Tamariu no es mereix estar incomunicada a la banda de llevant per culpa d'uns privilegis elitistes particulars. Ara com ara, aquest primer itinerari resulta absolutament incomplet per oferir-lo al visitant.