Caminant amb les rodes

El 3 de desembre se celebra el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Desplaçar-se avui amb una cadira de rodes per Mataró és més fàcil que no pas fa uns anys, però no cal fer un recorregut gaire llarg per comprovar que encara hi ha molts aspectes a millorar.

Acompanyem Montserrat Aliberas a donar un tomb per la ciutat. Una malaltia la va deixar en cadira de rodes des de ben petita, però sempre ha tingut ganes de valer-se per ella mateixa, moure’s per tot arreu, i assistir a un munt d’activitats culturals. Aliberas reconeix que la ciutat ha millorat en molts aspectes en els darrers temps: “Els carrers per a vianants, les voreres amples, els baixadors, permeten que persones amb la mobilitat reduïda puguin desplaçar-se”, explica. Jaume Subirà, responsable de mobilitat del Grup d’Invàlids de Mataró i el Maresme (GIMM), considera que s’està duent a terme “una bona política en aquest sentit, la relació amb l’Ajuntament és constant, els hi exposem els problemes i veiem voluntat d’anar-los resolent”.

A pocs metres del punt d’encontre, però, en una cantonada del Camí Ral, ja trobem les tanques d’unes obres sense pas suplementari que obliguen Aliberas a canviar de vorera. “Actualment el gran problema és de conscienciació, que la gent encara no es fa a la idea de les dificultats que poden causar si, per exemple, deixen el cotxe sobre la vorera o enmig d’un pas de vianants, o si un arquitecte dissenya una plaça dura plena de desnivells i graons”, diu Subirà. I encara hi ha obra pública no adaptada: “Una de les pitjors coses són les voreres estretes que per un costat tenen rampa, però quan arribes al final no en tenen, i el poc espai t’impedeix fer mitja volta amb la cadira i quedes atrapada”, es queixa Montserrat Aliberas. “El que tampoc no entenem gaire és que la llei permeti que les rampes acabin o comencin a dos dits del terra; aquest graó de dos dits, que pot semblar un no res, és molt dificultós per a una persona amb cadira de rodes”, diu Subirà.

Pujant a l’autobús
Els mitjans de transport han estat de sempre un dels talons d’Aquil•les per a les persones amb mobilitat reduïda. Per al responsable del GIMM, “el Mataró Bus ofereix avui un servei adaptat excel·lent, però no es pot dir el mateix de l’empresa Casas, de Renfe, o dels taxis”. Aliberas diu que podria explicar mil històries relacionades amb el transport: “M’he passat hores esperant a que passés un tren adaptat, o no he pogut baixar a l’estació que ho havia de fer perquè no estava preparada per a minusvàlids”. “Ens dol molt quan veiem com un servei totalment nou com l’AVE està adaptat per a que els madrilenys puguin portar el material per esquiar als Pirineus de Lleida, i en canvi si hi ha de viatjar una persona amb cadira de rodes té un munt de dificultats. Es dóna el cas que una parella en que els dos membres vagin amb cadira de rodes els és del tot impossible viatjar l’un al costat de l’altre en l’AVE”, manifesta Jaume Subirà.

Una vida quotidiana complexa
Ens acostem amb Aliberas a un caixer automàtic per treure diners i comprovem que li és del tot impossible. Moltes entitats bancàries han adaptat l’altura dels caixers, “però no ho acaben de fer correctament, per exemple no els posen suficientment avançats per a que s’hi arribi bé amb la cadira de rodes”, diu Subirà. “Fa temps que no faig servir el caixer, ho vaig deixar per impossible”, explica Aliberas, que considera que “en les escoles d’arquitectura han d’insistir molt més en el tema de la mobilitat, que en siguin conscients. En moltes obres tant podrien posar una rampa com uns graons, i trien la segona opció”. Pot ser aquest el cas de molts establiments, botigues i restaurants. Si ho mirem amb ulls d’una persona amb mobilitat reduïda veurem com n’hi ha a dotzenes amb uns graons d’entrada impossibles de superar. “La llei actual obliga les botigues de nova creació a que tinguin rampes per a minusvàlids, però a les antigues els costa molt d’anar-ho adaptant, tot i tenir l’espai per fer-ho”, diu Subirà, que es mostra concloent quan diu: “Pensem que aquesta feina que fem entitats com el GIMM no només beneficia les persones discapacitades, sinó a totes les que arrosseguen un cotxet o el carro de la compra, a les persones grans, i en general, a tota la població ja que tots un dia ens podem trencar una cama o tard o d’hora haver d’anar asseguts en cadira de rodes”.