Any 2020: què hem après de l'apagada cultural

L’any de la pandèmia que tot ho va aturar també ha estat l’any que es van fondre quasi tots els fusibles que alimentaven la vida cultural de la ciutat. La cultura mataronina, que beu majoritàriament de la xarxa d’entitats i empreses pròpies i que té en l’espai públic el seu gran aparador ha vist com tot el que suposava la pandèmia semblava un impediment absolut perquè quasi cap element tradicional del calendari festiu es pogués celebrar. Successivament es van suspendre celebracions i festivitats com la Setmana Santa, Sant Jordi, la Romeria, Sant Joan, Les Santes, el Mataró s’enlaira (el succedani de Les Santes), les festes de barri o Sant Simó i totes les programacions de la primera meitat d’any. Foscor absoluta. La gran apagada cultural.

Ha estat l’any sense festes de cap mena i de la #culturasegura

Per la part més pública, es pot dir que la iniciativa de l’Ajuntament per intentar mantenir elements propis del calendari ha estat poc fructífera. Es va fer un Sant Jordi virtual de poca entitat i seguiment, l’aposta del Mataró s’enlaira va acabar saltant pels aires per les dades epidemiològiques, dels dies de Santes només se’n van salvar els actes litúrgicament religiosos i no es va cantar la Missa i els focs que va disparar el propi Ajuntament van ser semi-clandestins per no anunciats. No és fins a la segona meitat d’any que Cultura ha fet actes virtuals com la Setmana de Música Antiga, que es fa la pensada del Campament Reial per substituir la Cavalcada de Reis o que es recupera el teatre al Monumental, això sí, sense entrades a la venda. A tot això hi ha un canvi de regidor anunciat abans de l’estiu.

Davant aquesta apagada, les llumetes que amb més o menys intensistat o fent pampallugues s’han anat encenent han correspost a la iniciativa d’empreses i entitats que han volgut practicar el ja conegut concepte de la resiliència. Festivals nous com el Nosaltres, a Can Marchal, la recuperació de programacions familiars o del Músiques Tranquil·les o l’aposta trencadora per uns Pastorets adaptats de la Sala Cabanyes.

1. La cultura és segura i fa ciutat

Essent l’any en què segurament n’hi ha hagut menys, durant el 2020 se n’ha parlat molt de cultura. Sobretot arran de la reivindicació del sector, en un sentit ampli, com espais segurs contra la Covid-19, adaptant-se a les normatives i reglaments en tot moment i sense ser espais estadísticament relacionats amb brots de casos. A nivell de Mataró es pot dir que l’absència de les grans cites del calendari ha posat de manifest no només que la cultura és segura i necessària, sinó que a més a més fa ciutat. Un any sense cultura compartida ni carrers i places plenes és un any en què la cultura ha vist minvat el seu poder de construir llaços comuns. 

2. No tot passa per Barcelona

Just en l’any en què Mataró s’ha posicionat més en clau metropolitana, liderant juntament amb la pròpia Barcelona i altres ciutats de la segona corona un nou pla territorial de tota la regió barcelonina, ha quedat més clara la necessitat de tenir programació i realitats culturals pròpies, per més que estiguem a poca distància de la capital. Amb les restriccions de mobilitat, els mataronins han quedat exclosos de la possibilitat de gaudir de l’agenda de la capital pel que un aprenentatge és mantenir perfil i varietat pròpia i remar contra la centralització cultural històrica i intrínseca de la cultura catalana en la ciutat comtal. 

3. La valentia de qui s'ha adaptat

En un context obertament hostil a la cultura, amb impediments i pals a les rodes constants, l’exemple d’entitats i iniciatives que s’han adaptat i reinventat per no perdre tanda poden ser la lliçó per excel·lència. És tan imprescindible la cultura com necessària que aquesta sigui propera, adaptable a les circumstàncies i respongui a cada situació. No fer i suspendre era el camí fàcil i les expedicions pels camins de l’emprenedoria cultural no han estat gaires i cal aplaudir-les. Més enllà d’adaptar-se o morir, en aquest cas es tractava d’alçar posicions contra les renúncies.. Cada aplaudiment al final d’un concert o una funció ha estat un cert acte de resistència.