Anar a tocar ratlla, una tradició genuïnament mataronina

Tot passejant per la plaça de Santa Anna i la Rambla de Mataró, contemplant la renovació del paviment (que bona falta li feia) davant de l’església que li dona el nom, he recordat que pels anys 50 i 60 del segle passat es va posar de moda que el diumenge a la tarda, sortint del cinema, del teatre o del ball, centenars de mataronins i mataronines anàvem a “tocar ratlla”, una expressió genuïnament mataronina: és a dir a passejar Rambla amunt, Rambla avall des de l’emblemàtic Bar Canaletas, ubicat a la cantonada de la Riera i la Muralla de Sant Llorenç, fins al Teatre Clavé omplint l’ampla vorera de la Rambla (de José Antonio), i fins i tot ocupant part de la calçada per on passava el tramvia i els cotxes, amunt i avall durant una bona estona saludant-nos cada vegada que ens creuàvem. El “tocar ratlla” es convertí en una moda dels festius que durà uns quants anys. Quantes vegades fèiem el mateix recorregut? Moltes. Era tot un ritual.

Centenars de mataronins i mataronines, a mitja tarda, sortint d’un dels nombrosos cinemes, teatres, sales de ball que hi havia (Clavé, Gayarre (Can Pepet), Modern, Foment, Sala Cabanyes, Monumental, Club Tortuga, Casal... hom feia via a ramblejar una bona estona abans d’anar a sopar. Comentar el film, el ball amb amics o amigues, saludar aquella noia que t’agradava, parlar d’allò que ens interessava...

Un cop mirat el resultats de futbol, que en Joan Graupera -que fa poc ens ha deixat, (EPD)-, anotava als vidres del Canaletas amb “blanc d’Espanya”, amics o amigues ens submergíem al ritual d’anar a “tocar ratlla” fins l’entrada de l’imponent coliseu del Teatre Clavé, al final de la Rambla i fer mitja volta, tantes vegades que hom volgués: havíem “tocat ratlla”. Era un ritual, un costum social, on garlàvem amb amics, vigilàvem a les mosses a les que saludàvem efusivament, i a coneguts. Recordo com si fos ara al matrimoni Cuyàs-Gibert, ell amb el seu barret que s’aixecava cada vegada que algú el saludava, i a la seva esposa saludant amablement.

Els que tenim una certa edat encara conservem l’expressió i diem que anem a “tocar ratlla” quan passem per la plaça Santa Anna “el saló de la ciutat”, en expressió feliç del qui va ser alcalde molts anys Manuel Mas, direcció al Clavé. Jo, quan arribo a Can Cuyàs faig mitja volta en record dels pares Cuyàs i dels seus dos fills Jordi i Manel com a homenatge d’aquesta entranyable família, en record de tots ells i també d’un Mataró que ja només és a la  ment dels més grans i que cada com som menys.

Malgrat tot crec que la memòria col·lectiva mataronina mantindrà viva la flama, el record d’aquell anar a “tocar ratlla” de la meitat del segle XX. Com encara es manté viva també la que abans de la Guerra Civil quan la classe benestant passejava els diumenges i festius, de quan la gent es mudava, amunt i avall, per la vorera de la dreta de la Riera (banda de l’Ajuntament i del Casino) era la d’ús exclusiu dels senyors i senyores, i la classe menestral, la del poble senzill i treballador ho feia per l’altra. Uns i altres tenien clar a quina classe pertanyien i sabien també per on havien d’anar a l’hora de ramblejar. D’aquells ja no queda ningú, només resta algun testimoni escrit i a la memòria col·lectiva local.

Ara el que predomina és anar a una terrassa i passar-hi una bona estona. Som pocs els que encara anem a “tocar ratlla”. Els més joves recordaran les terrasses i ho explicaran com un fet social remarcable. L’esperit de conservar aquest punt neuràlgic de la ciutat com a lloc predilecte segueix seduint als mataronins i mataronines, encara. El “Saló de la Ciutat” segueix essent i serà la plaça de Santa Anna (que durant un temps es va dir, sense fer pòsit, de la Llibertat).

L’anar “a tocar ratlla” resta tan sols pels que quedem i mantenim l’expressió i la mantenim viva, com estic fent jo en parlar-ne ara i aquí.