Ana Ara: 'El teatre pot transformar el món'

Ana Ara forma part del Col·lectiu de Dones de Matagalpa, un grup de Nicaragua amb 20 anys de trajectòria que entén el teatre molt més enllà del simple espectacle, i l'usa com una eina per transformar la realitat de persones, sobre tot dones, oprimides i discriminades. Durant aquest darrer trimestre de l'any, Ara es troba a Mataró donant classes de teatre social a l'Aula de Teatre. El seu objectiu és formar persones perquè usin el teatre com a mitjà formatiu envers les comunitats més desafavorides del nostre entorn. “Les problemàtiques socials a Nicaragua i aquí no son pas gaire diferents”, assegura.

En quin context neix el col·lectiu de dones de Matagalpa?
En plena època de la revolució sandinista, amb moltes promeses per a les dones que al final no es complien. Per això vam tirar pel dret i vam formar el col•leciu, amb l'objectiu de prendre consciència de la situació i rols socials de les dones.

En una Nicaragua assetjada per l'extrema pobresa...
Un metge no arriba a guanyar 300 dòlars al mes. Imagina't què és el que pot arribar a cobrar una dona que es passa tot el dia netejant cases. I això els qui tenen sort de tenir treball, perquè a les comunitats rurals els camperols no tenen ni terres per conrear. Tot es va deteriorant i la pobresa i la injustícia social no para de créixer.

La pobresa, la injustícia social, la violència... son fets que voleu eradicar a través del teatre. Com ho feu?
Hi ha temes conflictius, tabú, com poden ser la violència de gènere, la homosexualitat, els abusos sexuals, la discriminació racial... que si es tracten en fred, la persona que els pateix es replega en si mateixa i calla. A través del teatre, però, la gent s'identifica amb els personatges que representem i que pateixen el mateix que ell, s'hi veuen reflectits i després s'atreveixen a parlar. El teatre té la capacitat de transformar el món, donar la volta a la realitat de la gent oprimida.

Quines tècniques utilitzeu
A diferència del teatre tradicional basat en un text ja escrit, nosaltres construïm l'obra, a partir d'una creació col•lectiva. Utilitzem tot tipus de tècniques, teatre debat, màscares per treballar la identitat d'un mateix, llegendes de la nostra terra per no perdre les nostres arrels, xanques per millorar l'autoestima...

Xanques?
Si. La idea no parteix de cap estudi psicològic. Simplement vam fer un taller perquè els infants de famílies desestructurades i amb una autoestima pels terres, sabessin fer-se els seus propis xanques i caminar amb ells. Però al veure com reaccionaven quan ja les sabien fer servir, tots els elements positius que això els comportava, el canvi de perspectiva del món que això els comportava, vam tenir la idea d'usar-ho com a metodologia per millorar l'autoestima. Sempre funcionem així, la pràctica ens dona imputs per saber què es vàlid per ajudar a les persones.

I què feu quan algú s'atreveix a expressar-vos el què li passa?
El teatre només és una part de la nostra metodologia de treball. També ens acompanyen professionals de l'atenció a la salut i un equip d'assessoria legal. Així, quan anem a una escola o una comunitat rural i entre el públic sorgeix algú que s'identifica amb un dels nostres personatges que és objecte d'una situació de violència, pot recórrer a nosaltres per tal de què li donem una sortida.

Patiu reaccions negatives a algunes comunitats?
Hi ha casos molt curiosos. A la companyia tot som dones, i a algunes ens toca fer el paper de dona. Jo feia de maltractador a un dels muntatges. A la comunitat, la majoria d'homes s'identificaven amb mi, amb la figura de maltractador. Deien “així així, pega-li més fort”. Quan em treia la màscara i veien que era una dona, seguien anomenant-me Juan, com el personatge. El nivell d'identificació era brutal. També ens hem trobat que molts d'aquests homes masclistes es protegeixen en les religions, bàsicament la catòlica. Quan apareixíem per la comunitat, anaven a l'església per denunciar què volíem posar les dones en contra dels homes. Una cosa és l'espiritualitat i l'altra evitar que cada persona pugui decidir per si mateixa.

Com es trasllada tota aquesta experiència a l'Aula de Teatre?
Treballem igual que a Nicaragua, en la recerca de les emocions, de la pròpia vivència i la sinceritat. Si vols fer teatre social i no ets sincer amb tu mateix i amb les teves contradiccions, no val per res. Si vols usar el teatre per transformar el mon, primer t'has de posar al descobert, no tenir por a trobar-te com ets. Tots ho sabem, com som, si ets simpàtic, agressiu, malhumorat, carinyós... la gent ho sap i tu també; llavors, per què tantes pors?

El teu objectiu, llavors, és formar professors de teatre social a Catalunya
El meu somni seria formar gent per tenir diverses eines i tècniques per usar en treballs amb nens i nenes, adults, dones. Que valgui per qualsevol àmbit, per les dones, per la gent gran, pels immigrants, per a les persones discriminades per les barreres arquitectòniques... Formar un grup de persones en el món del teatre que es qüestioni la vida, que no cregui que tot es perfecte, que tingui una visió oberta i vulgui construir poc a poc un sistema més just.

Perquè les realitats que es viuen a Nicaragua i a Catalunya en el fons no són tan diferents.
En absolut. Allà hi aquí hi ha problemes de racisme, de classe social, de discriminació als homosexuals, de violència domèstica, d'abús sexual... L'únic que canvia és el context, que aquí és més obert, però les problemàtiques socials acaben sent les mateixes