Amb la Mort per companya de feina

Dalt d’una escala, José Antonio Cabeza neteja el vidre d’un nínxol del quart pis. A baix, la vídua del difunt espera que acabi per lliurar-li diversos objectes als que ha tret la pols i demanar-li que els situï de nou darrera el cristall. Cabeza, encarregat dels dos cementiris de Mataró, es torna a enfilar i la dona li indica com ho vol. “Al llarg de l’any vénen al cementiri cada setmana o cada mes més o menys les mateixes persones, normalment gent de mitjana edat i gran, i jo per ells quasi sóc com de la família. Per Tots Sants es disparen els visitants, i la feina s’acumula”, explica Cabeza, que des de fa cinc anys passa la jornada laboral als cementiris. “És una feina dura, sobretot quan s’enterra una persona jove, se’t posen els pèls de punta. Però és una professió que algú l’ha de fer i m’ha tocat a mi, i té com a part positiva que és una feina estable i que si la fas correctament t’hi quedes fins a la jubilació”.

Joel Canal la jubilació encara la té lluny, però assegura que no li faria res seguir molt de temps en la feina de funerari, o enterramorts, segons la terminologia que a ell mateix li agrada d’usar. És de Mataró però treballa pel grup de serveis funeraris Mémora, que cobreix entre d’altres les comarques del Baix Empordà, el Gironès o el Pla de l’Estany. “De sempre vaig tenir curiositat per aquest ofici, possiblement perquè de petit vivia prop dels Caputxins. Fa uns anys treballava a l’obra, ho vaig deixar i vaig enviar un CV a Mémora, i al cap d’un mes i mig m’agafaven. Això era l’any 2006 i fins ara”, explica Canal, que assegura que a casa no li van posar cap inconvenient per iniciar la seva nova professió, però que els amics s’ho van prendre de manera diversa: “Molts et pregunten per anècdotes, mentre que en alguns casos perceps un cert rebuig. Però per mi és com una feina qualsevol, i en parlo amb normalitat”. “T’hi acostumes ràpid. Quan ja el primer dia veus set difunts... Vaig pensar que si aquella nit no tenia malsons, me’n sortia. En tot aquest temps només recordo un cas d’un noi que va començar al matí i a la tarda no va tornar”.

Cabeza i Canal saben que avui hi ha cua de persones disposades a fer la seva funció. “A l’empresa hi arriben sol·licituds de feina cada dia”, diu Canal i ho corrobora Joan Hans, gerent de Cementiris Metropolitans CGC. “Suposo que és a totes les feines, que hi estan arribant més currículums. Però en el nostre cas l’increment és molt elevat, en gran part de persones procedents de la construcció”. A Cementiris Metropolitans, que des de l’any 2006 cobreix el servei dels dos cementiris de Mataró i, des de l’abril de 2009, també del crematori de les Valls, hi treballen tres persones a la direcció i l’administració, i set a manteniment. “Mirem que els treballadors siguin optimistes, no depressius", diu el gerent.

Una atenció amb especial tacte
En la seu treball, Joana Castillo, administrativa de Cementiris Metropolitans CGC, no ha de veure difunts però sí que està cada dia en contacte amb les persones més properes als que ja no hi són. “Cal tenir un tacte especial amb la gent que ve, estan passant per uns moments difícils, i hem d’estar al 100%, independentment que nosaltres no tinguem el dia o se’ns acumuli la feina, i escoltant els que ho necessiten. I també estar amb els cinc sentits a l’hora d’omplir papers, ja que qualsevol error pot tenir greus conseqüències”, diu Castillo, que confessa que fa uns anys no s’imaginava treballant als despatxos d’un cementiri però que tampoc ho havia descartat en cap moment, ja que es veia capacitada per fer-ho. “Quan una persona que acabes de conèixer sap que treballes aquí sempre et mira d’una manera una mica estranya o et comença a fer preguntes. Però d’aquesta feina m’omple el contacte amb la gent i fer-la professionalment”, explica Joana Castillo.

“Per mi és molt enriquidor, aquest contacte amb els familiars, és d’un gran aprenentatge sobre el factor humà”, assenyala Josep M. Mons, gerent dels Serveis Funeraris Cabré Junqueras SA, que, en la mateixa línia que l’administrativa, també afirma que “quan en una trobada o àpat saben que tens aquesta feina, passes a ser el centre d’atenció. Però en això penso que hem evolucionat, perquè fa algunes dècades el que acostumava a ocórrer és que ningú no volia seure al teu costat”, diu.

Canvis de rituals
Per la seva experiència en aquest camp, tant Mons com Hans asseguren que “la qüestió de la mort és molt i molt personal, i no es pot dir si, a nivell general, de societat, s’afronta o es percep avui de manera diferent que fa uns quants anys, o si és més o menys tabú parlar-ne”. Hans afegeix: “S’escriuen molts llibres sobre el tema, fins i tot especulacions sobre si els joves d’avui s’obliden més ràpidament dels difunts propers que en altres temps... penso que generalitzar és impossible”.

Sí, en canvi, que s’observen algunes modificacions de rituals. La més clara és l’augment espectacular de persones que prefereixen ser incinerades. “Estem al voltant del 40% d’incineracions sobre el total de serveis que oferim”, xifra Hans. Però hi ha altres canvis. Mons recorda com, quan Cabré Junqueras es trobava al carrer de La Coma, “s’usaven poc les quatre sales de vetlla. Si vam construir el nou tanatori amb divuit sales, ara farà deu anys, va ser perquè es va produir un canvi total en aquest sentit”. A la centenària empresa mataronina també hi arriben ara més currículums que anys enrera. I és que, com s’acostuma a dir, les feines relacionades amb donar repòs als difunts seguiran existint, tot i que Mons confirma que el sector tampoc se salva de la crisi, i que, per exemple, les famílies es miren avui molt més que en l’època de vaques grasses les despeses en el fèretre o en d’altres elements que envolten l’acte de comiat.