A l’altra banda de la tanca

Atiats durant anys pels mitjans de comunicació amb editorials corrosives, per la permissivitat de policies i guàrdia civils, amb el beneplàcit dels jutges i amb el suport dels partits polítics espanyolistes —també d’aquelles forces polítiques que avui veuen com la seva aposta se’ls hi gira en contra—, la ultradreta espanyola ha decidit sortir desacomplexadament al carrer.

Però més enllà de la confusa amalgama de missatges i proclames paradoxals que s’han sentit en les seves concentracions —on pren força el relat imaginari d’un estat espanyol irreal on governen forces terriblement revolucionaries que fomenten coses tan perverses per a la dreta com els drets dels pobles i l’autodeterminació, els drets de les persones LGTBIQ+ o l’exercici del poder legislatiu, motius de sobres per als manifestants per demanar obertament un cop d’estat—, cal veure més enllà de les mobilitzacions en si mateixes i observar com afecten els diferents espais polítics.

Per això, cal fer uns apunts respecte al que s'està veient als carrers de Madrid.

1. Les manifestacions actuals, malgrat que els mitjans de comunicació s’esforcin a cercar eufemismes, són manifestacions feixistes. Així ho especifiquen els manifestants davant dels micròfons, també amb els seus càntics i amb la simbologia que exhibeixen. I no, no és una qüestió menor, perquè no són quatre «nostàlgics», sinó un ampli grup social ben organitzat i sostingut pels poders mediàtics i polítics. Que ara es vegin legitimats i se sàpiguen impunes per passar a l’acció és greu i un gran senyal d’alerta.

2. La dreta convencional s’ha vist acorralada i superada. Primer, no han sabut reaccionar per por a perdre part del seu electorat, però a la vegada són conscients que afavorir això els allunya de la imatge de falsa moderació que els permetria apropar-se a governar el conjunt de l’estat (on no totes les parts han digerit aquest pòsit de trumpisme, especialment les nacions sense estat). La ultradreta, un cop més demostra que no necessita governar per vendre el seu discurs i condicionar tota la resta del congrés.

3. El PSOE, si l’aritmètica li permetés, no dubtaria a estar a l’altra banda de la tanca policial, com el 2017. De fet, alguns dels seus barons expressen aquest desig 1 obertament, demostrant que qualsevol pacte amb aquesta força corre el risc de néixer mort. Per la resta, les manifestacions alimenten el seu discurs de campanya i els permeten la còmoda postura de no haver de fer res: no cal fer res per demostrar que ets d’esquerres quan, en contraposició als manifestants, vens que no hi ha cap alternativa millor. Al mateix temps, aprofiten el clima generat per la ultradreta per treure a passejar el fantasma d’una hipotètica repetició electoral i rebaixar al màxim els pactes amb les forces independentistes.

4. L’independentisme no s’ha d’arronsar ni deixar manipular pel nacionalisme espanyol desbocat (tampoc per la seva pota més moderada que sosté el règim actualment).

Rebaixar les demandes de partida o acceptar una rebaixa d’aquestes que afavorís la centralitat del govern espanyol seria un error que donaria ales a la ultradreta, que viuria com un èxit el seu paper condicionador dins de les negociacions i augmentaria la virulència del seu rol. En aquest cas, el partit majoritari del govern espanyol pot jugar amb el foc mentre el vent li bufi a favor, però és molt fàcil que s’acabi cremant i no dubtarà a apagar les flames amb els independentistes si ho considera necessari. Els partits independentistes no s’hi haurien de prestar, sinó que haurien d’aprofitar per forçar les contradiccions de l’estat al màxim i posar a damunt de la taula les nostres aspiracions com a poble: amnistia, autodeterminació i independència.

Si hi ha una aposta conjunta per forçar aquestes demandes de mínims, el carrer tornaria a prendre la paraula conjuntament amb les institucions per recuperar el terreny perdut.

5. La mobilització popular i massiva en defensa de tots els drets és crucial per deixar en fora de joc la ultradreta i capgirar el discurs que marca, a hores d’ara, l’agenda política i mediàtica. Perquè, fins ara, aquesta és l’anècdota més trista de tot plegat: que la ultradreta està defensant el seu projecte al carrer mentre que les mobilitzacions en defensa dels drets civils i dels serveis públics que sí que interpel·len a tota la societat, estan aturades.