Àlex Esteve: ‘Tots tenim una part de Titipú dins nostre’

La cultura oriental és, per molts, una cultura llunyana i amb un seguit de matisos que s'escapen al que estem habituats. Per al mataroní Àlex Esteve també ho era però des que va entrar a Mikado, la nova obra de Dagoll Dagom, se n'enorgulleix de conèixer-la de més a prop. “Cada cultura té els seus matisos, la seva forma de fer i de veure el món”, explica. En aquesta obra Àlex Esteve interpreta a Man-Gho-Ta, un noble del poble de Titipú, i que haurà de fer front al poder establert mitjançant aliances i jocs d'astúcia. La prohibició de flirtejar per part de Mikado, l'emperador del Japó, és l'inici del conflicte amb aquells que no volen acatar l'ordre.

Els nobles es comporten a l'estil europeu, és a dir, a favor de l'emperador?
Ni molt menys! Tota la gent del poble de Titipú busca solucions per evitar els problemes d'aquesta prohibició. El meu personatge, encara que sigui més aviat secundari, fent de cor i de poble, també reafirma aquesta idea. Però el més important de l'obra no es centra en aquests aspectes; pensa que és una obra oriental.

I doncs?
La unió dels habitants de Titipú facilita les idees per evitar la prohibició. Les persones anomenen a un condemnat a mort per flirtejar màxima autoritat local, de manera que no pot condemnar a ningú per flirteig ja que s'hauria de condemnar a ell mateix.

Feta la llei, feta la trampa.
Entorn d'aquesta idea fantàstica, s'articulen un seguit d'històries amoroses, paral•leles i entrecreuades, que fa de la història un relat apassionant. A més, els personatges de Titipú són extravagants i tenen un comportament propi del surrealisme. Però potser perquè entenen les seves diferències aconsegueixen organitzar-se.

Malgrat tot, sempre hi ha un però en totes les històries: l'emperador sabrà que li vulneren la llei?
Quan Mikado té constància que el Titipú s'ha rigut d'ell, exigeix una execució immediata. Un cop més, Titipú aconsegueix capgirar la situació i, ordint diverses trames, l'executat serà finalment el fill de Mikado.

Realment estava de mala sort...
La intel•ligència del poble supera la de l'emperador. Titipú aconsegueix una unió de pensament i d'acció. No obstant, tot i l'igualtat, personatges com Poo-bah, acaparen tots els càrrecs possibles; Yum-Yum té un poder de seducció brutal,... En termes moderns, és una igualtat aconseguida per defensar una vulneració externa d'un dret, el de flirtejar, que és considera inherent a la comunitat i a la condició humana.

Una mica com alguns nacionalismes.
Ja, ja. L'obra de Gillbert & Sullivan no té res a veure amb el sentiment de comunitat nacional tot i que alguns potser ho volen veure. L'espectador podrà trobar altres sentiments que predominen com l'amor, la felicitat i l'alegria. Malgrat tot, de rerafons s'observa un pas més: la capacitat humana per escollir segons els teus criteris, la possibilitat de poder discernir si pensar amb el cor o amb el cap i, sobretot, el do de complicació de les coses.

A l'emperador no li faria gaire gràcia l'obra.
De fet, l'obra també conté una certa crítica política. L'emperador viu allunyat de la societat, no pensa amb els problemes de la gent i només es preocupa pel seu ego. El tret, però, li sortirà per la culata: no serà capaç de mantenir la prohibició del flirteig i acabarà ofegat per la seva pròpia absurditat.

Què passaria si ho prohibissin avui?
Prohibir lligar?! Buf, lleis més absurdes s'han fet. Ara bé, amb qüestions tan humanes, tan inherents a tots nosaltres, això seria impossible. Hi hauria el caos. Ara bé, com totes les obres, cal extreure'n les idees.

I quines són?
Cadascú veu en l'obra les seves pròpies; aquest és el gran motiu i la gran força de l'obra. El mateix poble de Titipú, algú hi veurà una colla de persones excèntriques i sense intel•ligència. Altres es fixaran en un personatge en concret. Ara bé, la majoria s'adonaran que Titipú és impossible que existeixi en la realitat, però una part d'ell la trobem dins nostre.