“Agafar la motxilla i explorar Tasmània és sempre una aventura”

Austràlia sempre havia fascinat al mataroní Joan Marc Cabot. El que no sabia és que un dia deixaria la seva ciutat, Mataró, per anar a viure a Hobart, al sud de Tasmània, una illa el doble de gran que Catalunya però amb només mig milió d’habitants i el 40% de parc natural. Aquest jove de 30 anys és Doctor en Químiques a la Universitat de Barcelona i, quan encara no havia acabat la tesi, li van oferir una oportunitat de feina a Austràlia que no podia rebutjar.  Actualment fa un post-doctorat a la Universitat de Tasmània i treballa dins del centre ACES (ARC Centre of Excellence for Electromaterials Sciences), un centre australià d’excel·lència que engloba 7 universitats d’Austràlia i 5 a nivell mundial. “M’encanta Tasmània, és salvatge, tranquil·la, amb poca densitat de població, amb uns paisatges que et deixen sense paraules i amb la proporció més alta d’animals mortals...”, apunta. 

En què consisteix la teva feina?
Miniaturitzo plataformes per a la creació de nous microxips i dispositius per diagnòstics i biosensors. Pretenem que aquests dispositius siguin portables o que es puguin incorporar a la roba per monitoritzar malalties. 

Com és el teu dia a dia allà? 
Carregat de reunions, teleconferències amb altres universitats i anant a Sydney o Melbourne de visita o ‘workshops’ un cop al mes. Els caps de setmana és quan més desconnecto. La natura aquí és espectacular, i la fauna encara més. Sempre que puc me’n vaig un parell de dies per la muntanya. Agafar la motxilla i la tenda i explorar Tasmània és sempre una aventura, on trobes animals de tot tipus (aranyes i serps mortals, formigues saltadores, cangurs...). Has de portar el menjar ben tancat, és típic despertar-te a mitjanit amb un pòssum (marsupial) dins de la tenda. 

T’has adaptat bé?
Tret que condueixen per l’esquerra i que al principi penses que cada cosa que toques et pot matar, la vida aquí és bastant occidental. El que més em va costar va ser adaptar-me a aquesta tranquil·litat. És curiós, però trobava a faltar xocar-me amb la gent pel carrer, estar en un embús o com a sardines dins del tren.

Què t’ha sorprès més?
La natura. Per Nadal la meva parella, la seva germana i jo vam agafar una avioneta per anar a la part més aïllada de Tasmània, Melaleuca, on l’únic que hi ha és una pista d’aterratge. Des d’allà vam començar una expedició de 9 dies caminant, travessant muntanyes i camins seguint tota la costa sud-oest fins a la primera carretera que vam trobar. Durant aquests dies veus com de bonica arriba a ser aquesta illa i com d’insignificant arribes a ser tu.

Alguna anècdota?
Una tarda vaig anar a córrer en sortir de la feina. Vaig pujar el turonet a uns 4 km de la universitat a través d’un caminet de muntanya. No portava ni 10 minuts corrent quan, a mig metre del meu peu, va fugir una serp tigre, una de les 10 més verinoses del món. Quan ho vaig comentar, la gent d’aquí no ho va veure tan estrany.