16 de juny de 1808: Mataró se sotmet a l’exèrcit francès

El 16 de juny de 1808, avui dilluns fa just 200 anys, l’exèrcit francès va entrar a Mataró a sang i foc. El llibre d’òbits de Santa Maria va anotar 25 morts violentes aquell dia, tot i que hi ha constància de més víctimes. Els 5.000 soldats del general Lechi, la majoria mercenaris italians famosos per ser els més brutals de l’exèrcit napoleònic, es van acarnissar amb la ciutat i els seus habitants. Van cometre assassinats i violacions, van cremar edificis amb famílies al seu interior, van destruir les barques del port, van assaltar les cases on hi penjava la bandera espanyola (hi eren col·locades per celebrar el Corpus, que va caure precisament el 16 de juny, però els soldats ho van entendre com una provocació). També van entrar al convent de les Carmelites i van perseguir sense descans els pocs escolapis que es van quedar a la ciutat, uns dels principals arengadors contra els francesos. Havien preparat armament, organitzat la resistència i pronunciat sermons incendiaris contra l’exèrcit napoleònic. L’assalt va durar dos dies i va deixar la ciutat de cap per avall.

“Va ser una acció molt violenta, es van viure escenes de brutalitat”. Ho explica Albert Dresaire, historiador mataroní coautor del llibre La Guerra del Francès a Mataró (1808-1814), escrit amb Eloi Beulas i publicat a la col·lecció Cap de Bou. Dresaire protagonitzarà el proper dijous, dia 19, una conferència al Museu Arxiu de Santa Maria on exposarà els efectes que va tenir a la capital del Maresme el conflicte bèl·lic entre els exercits de Napoleó i Ferran VII. L’entrada de l’exèrcit francès, a més de ser la darrera que ha protagonitzat un exèrcit estranger a la ciutat, va ser probablement la invasió més violenta que ha viscut mai la capital del Maresme en la seva història. El nombre de víctimes va ser molt important, tenint en compte que llavors a la ciutat hi vivien unes 10.000 persones. “Fent una regla de tres senzilla, arribem a la conclusió que amb els habitants que té Mataró avui dia la proporció de morts hauria arribat a prop de 400, una xifra que recordaríem pels segles dels segles”, explica Dresaire, per deixar constància de la importància històrica de l’acció de l’exèrcit francès.

La violència desmesurada dels francesos, però, obeïa a diverses raons. Els soldats de Napoleó va arribar a Mataró el 12 de febrer de 1808. Llavors van ser rebuts com a “amics”, tal i com va ordenar el règim borbònic de Madrid. L’emperador francès va fer caure al parany a les autoritats espanyoles, assegurant-los que el pas per Espanya dels seus soldats tenia com a únic objectiu conquerir Portugal. Però la feblesa de la monarquia espanyola i les colònies que aquesta tenia encara a Ultramar atreien amb força a Napoleó. L’estada de les divisions franceses a Mataró no va ser una bassa d’oli. “La gent es va vere forçada a allotjar-los a casa seva, el seu comportament va ser bastant xulesc i constantment s'apropiaven de coses que no pagaven”, explica Dresaire, qui recorda que a Catalunya hi havia "un sentiment antifrancès força arrelat". Poc a poc, a Mataró van arribar notícies del comportament dels francesos arreu de l’Estat, en especial de l’aixecament del 2 de maig a Madrid. “La situació es va enrarint cada cop més i els francesos han de marxar per cames” constata Dresaire. Les darreres divisions van sortir de Mataró el 4 de juny enmig d’un clima de gran confrontació amb la població local. Però només van trigar 12 dies en tornar.

“Cada cop arribaven més notícies de desfetes de l’exèrcit francès, i la gent va començar a pensar que eren uns passerells i que podrien combatre’ls”, comenta Dresaire. Per aquest motiu, quan les divisions del general Lechi es van plantar a la Riera d’Argentona, els tres emissaris que van enviar a Mataró van ser rebuts a canonades. “No sé si el poble estava molt exaltat o en realitat no sabia amb qui s’estava jugant les garrofes”, afegeix l’historiador. En tot cas, va ser un error estratègic important. “Lechi va dir als seus soldats: vosaltres mateixos, i aquests no s’ho van pensar gaire”, diu Dresaire. La ciutat no va poder oferir cap resistència al saqueig de l’exèrcit francès, i tant sols la intervenció de l’indià Fèlix Campllonch, un dels homes més rics de Mataró, qui mantenia bones relacions amb els francesos, va permetre aturar la violència. Dos dies més tard, els francesos van marxar a assetjar Girona.

Mataró, port lliure i ciutat lliberal
Els quatre anys següents van ser relativament tranquils per a Mataró, ja que l’exèrcit napoleònic no hi va deixar cap dotació permanent. “La majoria de mataronins van intentar oblidar la guerra i seguir amb els seus negocis”, afirma Dresaire. Durant aquest temps, la capital del Maresme es va convertir en el principal port lliure de Catalunya, i molta gent s'hi va refugiar fugint dels francesos, tot i que l’any 1812 van haver de marxar, ja que una divisió francesa es va fortificar al Convent dels Caputxins. Un dels capítols més destacats dels dos últims anys de guerra, que va finalitzar el 1814, va ser la creació del primer Ajuntament constitucional a Mataró, sorgida arran de la firma de la Constitució de Cadis, tot i que només durarà un any. Dresaire destaca que els mataronins es van abocar amb ‘La Pepa’: “Mataró serà a partir de llavors una ciutat lliberal, contrària a l’Antic Règim”.