Mataró i el 1714

Per l'any que ve, 2014, es prepara una fastuosa commemoració del tres-cents aniversari de la caiguda de Barcelona en la Guerra de Successió, el símbol de la resistència catalanista que ha portat a commemorar, cada onze de setembre, la data de la capitulació, la Diada Nacional de Catalunya. Per organitzar aquests actes commemoratius, els governs nacionalistes de Catalunya i de Barcelona han confiat a dos coneguts còmics televisius la direcció d'un programa que m'imagino, malgrat tot, que tindrà algun interès al capdavall. Són inevitables paral·lelismes amb la situació actual, més encara quan hi ha un fort reclam simbòlic per celebrar el mateix any, qui sap si el mateix onze de setembre, la famosa consulta sobre si volem ser independents o no. O sigui que em temo que la parafernàlia ens impedeixi reflexionar una mica més enllà sobre el significat d'aquest conflicte, les seves causes i conseqüències.

No sé què tenen pensat de fer, a Mataró, sobre aquest afer, però segur que costarà poc apuntar-se a la "línia còmica", tot i que les ambigüitats i bona part dels fets històrics localitzats a la nostra ciutat donarien per molt. Segur que n'hi ha moltes, però jo ara em permeto d'oferir dues referències de les que podríem estirar el fil. La primera és la ruta que l'Òmnim Cultural ha organitzat a la ciutat, de la que ja se n'han fet algunes sessions, i que posa de relleu els testimonis que tenim presents d'aquesta guerra, o d'aquell temps (mireu la guia aquí). Els famosos panys de formes austriacistes o felipistes que encara es poden veure en algunes portes antigues de la ciutat en són, potser, l'exemple més visible.

La segona referència és, sens dubte, la bibliografia de l'historiador Joaquim Llovet, sobretot Mataró de 1680 a 1719, pas de vila a ciutat i a cap de corregiment (CEL, Mataró, 1966) i la imprescindible Mataró: dels orígens de la vila a la ciutat contemporània (CEL, Mataró, 2000). En un altre interessant opuscle de Joan Giménez Blasco Mataró, una vila que s'ha fet ciutat (Ajuntament de Mataró, 2003), l'autor elogia la capacitat adaptativa dels nostres avantpassats, a tenor dels fets relatats per Llovet, potser contra la visió -tant d'aquesta guerra com del conjunt de la història- que hi tenim almenys des del Romanticisme. La capacitat dels dirigents mataronins d'aleshores per obtenir el màxim rendiment de la situació, en un context barroc que encara ho fa més atractiu, és un dels aspectes més interessants a recordar, crec.

La consumació
Un dels fets més curiosos, però, correspon a uns ans abans del 1714 i ja hem fet tard per celebrar-ne el tres-cents aniversari. Però tant és; el trobo tan divertit que potser s'adiu millor a la comicitat amb què els nostres dirigents s'han pres la commemoració patriòtica. El 1705, no sense pensar-s'ho força i irritant el monarca, Mataró permet el desembarcament català de l'aspirant Carles per ser proclamat rei. Dos anys més tard, aquest, que s'havia casat per poders amb la joveníssima Elisabet Cristina de Brusnwick Wolfenbütel, torna a Mataró per veure-la aprofitant que ella també hi desembarca, abans d'anar a Barcelona. Llovet explica que la reina residí a la casa que Jaume Baró tenia a la Riera, avui el Cor de Maria -si no m'erro-, i que presidí una missa a l’església de Sant Josep dels pares Carmelites, que aleshores encara no era parròquia, doncs.

No ho diu Llovet, però m'imagino que aquest "veure" la reina amb qui s'acabava de casar en la distància, de la qual només en devia tenir algun dibuix, es referia al fet de la consumació matrimonial que és l'acte jurídic més divertit de tot casori. De manera que el rei Carles, reconegut ara sí ara no pels mataronins, va venir a la ciutat a mantenir les seves primeres relacions sexuals amb la seva esposa. Així que si hi ha algun historiador a la sala que ens ho pugui confirmar, crideu ara mateix els còmics que aquí hi ha tela per celebrar.