Capgròs
Els búnquers de la platja que va construir el Govern de la República durant la Guerra Civil Mataró entraran a formar part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic. La Junta de Govern Local va aprovar inicialment dilluns passat, dia 29, una modificació del Pla Especial del Patrimoni per poder-hi incloure els cinc fortins que encara segueixen en peu a la platja. A més, s’aprofita també per catalogar l’aqüeducte de les Cinc Sènies i el repartidor d’aigües del carrer del Bisbe Francesc de Paula Mas.
Tant els búnquers com els altres elements patrimonials es convertiran en Bé Cultural d’Interès Locals (BCIL) i quedaran protegits amb el màxim nivell de protecció (A), és a dir, les façanes, volumetria i estructura. Abans que la catalogació d’aquests nous elements sigui definitiva, l’expedient haurà de superar un període d’informació pública, l’aprovació provisional per part de l’Ajuntament i la definitiva a càrrec de la Generalitat.
Els búnquers, popularment anomenats fortins, són construccions militars de formigó armat de planta quadrangular de prop de 5 x 3,5m i arestes arrodonides. Van ser construïts al 1937 sota la direcció del Govern de la República i de l’Exèrcit Popular per a la vigilància i defensa de les platges durant la Guerra Civil espanyola. Actualment a Mataró encara es conserven cinc fortins, situats al passeig del Callao, a ponent del Centre Natació Mataró; a la platja de Sant Simó; a la platja entre el torrent dels Sumells i el torrent Forcat, a la gola de la riera de Mata, costat de ponent; i a la gola del torrent de Vallgiró costat de ponent.
Tots aquests búnquers presenten una estructura similar, amb petites variacions consistents en la ubicació de la porta d’entrada, que en alguns búnquers se situa a llevant i en d’altres a ponent. Van ser pensats per poder ser equipats amb metralladores i alguns artefactes potents, per preveure desembarcaments i incursions aèries i marítimes. Acabada la Guerra Civil, durant la dictadura de Franco, es van fer servir com a defensa d’una possible invasió aliada, i també per la Guàrdia Civil per vigilar el contraban.
L'aqüeducte i el repartidor d'aigües
També es catalogarà l’aqüeducte de les Cinc Sènies, l’origen del qual es remunta al segle XVIII. La Mina de Can Noè (s XVII), també anomenada Mina de les Cinc Sènies i més tard de Can Boter, servia en el seu origen a una única propietat. Al 1775, amb motiu de la divisió de la finca en cinc parts –les Cinc Sènies–, el propietari va fer obres per allargar la distribució d’aigua a cadascuna d’elles. Aquest aqüeducte és una estructura amb arcades de maó massís, elevada respecte al Camí de les Cinc Sènies i que transcorre entre la segona i la quarta sènies. A la part superior suporta la conducció d’aigua, avui un tub de PVC. A cada sènia es troba un registre i una conducció de derivació amb arcades que porta l’aigua al safareig i, junt a aquest, s’hi troben les capelletes d’advocació. La protecció, en aquest cas, afectarà al conjunt format per la canonada principal, el sifó, l’aqüeducte de distribució, les derivacions, els safareigs i les capelletes d’advocació.
Per últim, es catalogarà el repartidor d’aigües situat al número 12 del carrer del Bisbe Francesc de Paula, en una parcel•la annexa a la finca de l’Escola Valldemia. Actualment és propietat dels Germans Maristes i es troba sense ús. Es tracta d’una petita construcció de finals del segle XIX - principis del segle XX, de 5,50m de llarg i 2,50m d’ample, edificada amb parets de mamposteria i coberta amb una volta apuntalada de rajola vermella. A l’interior s’hi ubica el repartidor que, a partir de l’aigua provinent de la mina Trinxeria (o dels Genovesos) la distribuïa entre els propietaris en proporció a la mesura que tenien contractada. El repartidor presenta vàries caixes d’aforament. El conjunt es completa amb la boca d’accés a la mina a la part posterior de la parcel•la i una canalització de sortida d’aigües en direcció al carrer. La protecció afecta a la façana, volumetria i estructura general de l’edifici.
Comentaris