Marxar a l’estranger, una altra fórmula de cercar feina?

Conegudes són les elevades taxes d'atur a Catalunya i Espanya, i sobretot la de grups d'edat de determinats com són el de menors de 35 anys.

Les fonts d'estadístiques oficials bàsicament denoten que un de cada dos joves no treballa, té problemes per a inserir-se al mercat de treball. Però, és un fenomen que no només afecta als joves estenent-se aquesta problemàtica a d'altres col·lectius com són les dones, la població migrant i els treballador de més edat.

Segons les mateixes fonts, el jovent que aconsegueix inserir-se al mercat de treball ho fa en condicions precàries: amb condicions d'ocupació temporals i fórmules contractuals d'inserció, amb un salari brut per sota de la mitjana i més proper al salari mínim interprofessional; i probablement amb pitjors condicions de treball en relació a la distribució de la jornada, la càrrega de treball, l'exigència de temps, treballar per sota del nivell de qualificació i competències... Hi ha qui parla en debats ideològics d'una generació perduda o l'aparició d'una nova classe social denominada el precariat. – on no només hi ha joves-.

Aquesta situació és preocupant tant per als individus, les famílies, el mercat i les administracions, i així ho han reconegut els detentadors dels governs nacionals, la mateixa UE i , fins i tot, organismes internacionals que es permeten donar receptes i condicionar la situació i les polítiques de molts països on es fa més palès la situació descrita i la darrera crisi del capitalisme s'està vivint amb més intensitat.

Com s'observa en els discursos i en les accions que es desenvolupen de l'estratègia europea d'ocupació, bàsicament s'està apostant per la sortida per l'òptica individual a través d'estratègies de formació i professionalitzadores, d'aprenentatge i d'emprendidoria. La filosofia és l'activació de l'aturat; línia que es remunta als anys noranta. En el discurs com agent socialitzador es podria indicar que hi ha una culpabilització a l'individu de la seva situació, inclús de la minorització de la protecció social que oferia l'Estat del Benestar i les polítiques keynesianes, o de la inadequació entre la formació i les necessitats empresarials.

Doncs davant aquest escenari d'estratègies individuals, una que ha anat en augment ha estat la de marxar del país cercant feina, o millora de les condicions en general en un altre país. Però quants són els que realment han marxat per culpa de la crisis? Les dades són dispars: des del 700.000 que indica el CSIC als 225.000 de les fonts oficials. Segur que la consideració i forma de comptabilitzar els que han migrat abans del 2007, els i les nascuts al país estranger, l o els i les nacionalitzats espanyols en l'etapa pre-crisis i que han marxat podrien ajudar a entendre les discrepàncies. Tot i això, és un fenomen en alça i una opció per als joves, tal i com recorden – i fins i tot reclamen- sovint els medis de comunicació.

Però, què sabem d'aquests i aquestes que marxen? Tots són “fuga de serveis? Marxen per no retornar? Perquè ho fan?

Algunes respostes es comencen a tenir: les darrers són les publicades pel Real Institut el Cano que s'atreveix amb el tema i participa en una enquesta Europea per a tenir més informació sobre l'emigració espanyola autòctona durant la crisis.

Salvant les qüestions metodològiques, l'enquesta exposa que la crisis ha estat la principal causa per a deixar el país, però no ha estat la única. També han tingut a veure la formació, la necessitat de millorar o viure una nova experiència.

L'estudi exposa que un 48% dels enquestats d'Espanya (n= 1182) han sortir del país perquè no veien cap futur en aquest i un 30% estaven registrats com aturats . Però una data a subratllar és que el 91% disposaven en el moment de marxar d'una titulació universitària o enginyeria.

Amb aquesta exposició de dades, però, no s'entrarà en la interpretació si la inversió pública en educació és erràtica perquè se n'aprofiten empreses i institucions d'un mercat global i no nacional, o si aquesta és la única via que s'ofereix a l'aturat/da al jovent, o si en el futur se n'aprofitarà el mercat local... però si que es fa menció, i sempre a tenor de les dades aportades per l'Institut, que tampoc és fàcil la inserció a l'estranger: sovint apareixen dificultats amb l'idioma (48%), a l'hora de trobar feina (21%), haver de treballar per sota del nivell formatiu (19%), tenir problemes per al reconeixement de títols (14%) o inclús amb la transferència de drets socials (8%). Dit això, dels enquestat/des un 71% estava treballant i un 11% cercant feina entre el maig i juliol del 2013.

I a la pregunta si pensen tornar, en els plans de futur expressats es denota in grosso modo , que la gran majoria té previst tornar – indistintament de quan ho farà - però sorprèn un 22% que prefereix traslladar-se a un altre país.

Una població molt mòbil i a la recerca d'oportunitats fora d'Espanya.