Manel Barceló i Lluís Soler, dos vells amics al Teatre Principal

Arriba al Teatre Principal una de les obres més representatives de Nathalie Sarraute, autora francesa d'origen rus, proclamada per Sartre com una de les figures més rellevants de l'antinovel·la i que el 1982 enlluernà al món amb aquesta peça teatral.

"Per un sí o per un no" tracta de dos vells amics que, a partir d'una conversa insignificant, entren en una batalla sense treva i s'enfonsen en un joc de postures irreconciliables. Una obra teatral curta però intensa, escrita en un sol acte. Dos personatges, un escenari i un enorme contingut. Un text articulat al voltant de la "veritat" dels mots, que pot dur a conseqüències incalculables.

Aquesta vegada, el duel interpretatiu no es queda enrere: l'interpreten Manel Barceló i Lluís Soler, dos grandíssims actors d'aquells que només en veure el seu nom a la cartellera és suficient per atraure el públic. Els dirigeix Ramon Simó, tot un mestre que, amb els seus coneixements, els ha fet gaudir de valent als assajos.

L'obra és un homenatge a les paraules, sobretot les que queden soterrades darrere les que sentim o pronunciem. Un text que avisa de la rellevància d'una coma, uns suspensius o un punt d'admiració quan parlem. "Ells són dos personatges diferents, amb dues formes de vida oposada i dos punts de vista sobre el món", diu Simó. Un té una relació oberta amb el món. És vital, té un fill, parella, èxit, li agrada la vida a la ciutat, li agrada treballar... L'altre es relaciona amb la vida d’una manera més contemplativa, més poètica... "Qui té la raó, el que mou el món o el que s'entesta en què hem de ser més feliços d'una altra manera?", qüestiona l'autora, segons Simó. "Quan un s'entesta en què l'altre l'ha menystingut i li retreu, es desencadenen un munt d’històries. Hem treballat la discussió entre aquests dos amics amb un realisme punyent. La gent surt discutint qui dels dos té raó; tots estan d'acord en què el que es diu forma part de la vida. No és una maniobra formal de llenguatge: és una exposició sintètica i crua de com ens relacionem els uns amb els altres", continua Simó.

L'obra és de les multirepresentades. Ens parlen de que hi ha hagut versions en què els dos personatges són idèntics. Fins i tot n'hi va haver una, a París, en què dia sí i dia no, s'intercanviaven. Simó no ho ha vist així: "Si llegeixes el text en profunditat veus que són molt diferents. No trenquen "per un sí o per un no, és el món el que els fa creure això. Penso que l'autora va més enllà i el que ens vol dir és que val la pena decidir les coses en un moment en què tothom ens diu que ja ho decidiran els altres".

Tots dos coincideixen en què el poder de les paraules és molt potent i encara més, s'ha anat al moll de l'os dels personatges i els han construït amb la màxima humanitat: "Si ens baralléssim i arribéssim a les mans, acabaríem amics. Però discutint amb tanta profunditat...".