Cap a una vegueria del Maresme i el Barcelonès Nord

Que a les eleccions del Parlament hi hagi paperetes de vot per la província de Barcelona, amb una llista de 95 noms (85 titulars i 10 suplents) és un veritable insult a la representació política de proximitat que se’ns deu a la ciutadania. Els partits han estat quaranta anys dins aquest format i res mai no ha canviat mai. La disputa sobre la llei electoral i el grau de proporcionalitat és legitima, tot i que som més proporcionals que el Congreso del los Diputados i ja no diguem respecte el confederal País Basc (25 diputats per província). Ara bé, grau de representativitat a banda, la qüestió prèvia és de quin mapa de circumscripcions hem de partir. I aquest no és un afer prou madur.

I no ho és per una mancança de model territorial reconegut amb amplitud en el conjunt del país. La manca de mapa implica l’absència d’un imaginari col·lectiu en el qual ens reconeguem. I aquesta falta permet disbarats com la deficient relació entre Barcelona i la resta, amb les dinàmiques duals de capital que presumeix d’exclusivisme i mirada cosmopolita, contra un suposat país a remolc i muntat en corones de perifèria. Endreçar el model de país és també crear una correcta relació entre capital i país, entre fet metropolità i no metropolità.

Després dels anys trenta, només Pasqual Maragall va actualitzar el mapa de regions (o vegueries) al qual es va afegir el Penedès el 2017, però seguia contenint una regió de Barcelona amb dos terços de la població del país, és a dir, dibuixant un país dual. Aquest problema ha de ser resolt amb una mirada de subsidiarietat. Cert que existeix un gran àmbit funcional, però aquest també conté parts i districtes. Per tant, la regió de Barcelona conté Maresme, Vallès i Baix Llobregat. 

És més, Barcelona i la vall d’Aran disposen de llei pròpia que els reconeix la seva singularitat. Per aquest fet ambdues són i seran regions, o vegueries, i estaran directament presents al mapa del país i al Parlament com a tals. Ni l’Aran es dissoldrà en el Pirineu, ni Barcelona en la seva regió. Òbviament, caldrà cooperació a aquests nivells agregats, però des de la personalitat pròpia de cadascú. 

Algunes regions de Catalunya ha estat estables des dels anys trenta, com el cas de l’Ebre o la plana de Lleida. Altres s’han consolidat com el cas del Penedès o el Camp i uns tercers espais sorgeixen per derivada. La conca fluvial del Llobregat i Cardener emergeix amb personalitat pròpia, amb centre al Bages, de la mateixa manera que la conca alta dels Alts Ter i Fluvià ho fa amb centre a Osona. I Girona és Empordà i Selva, amb Gironès i l’Estany.

El mapa contindria 12 regions i l’Aran. 12 de la conca mediterrània i 1 d’atlàntica i occitana. Aquesta és la realitat del país: 4 grans capitals i 4 de segon ordre: Tortosa, la Seu d’Urgell, Vic i Manresa, més 4 pols metropolitans: Penedès, Vallés, Baix Llobregat i Maresme. Total 12. Alguns mapes recents, com els del SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya), ja van en aquesta línia en l’àmbit barceloní: reconeixement de Barcelona sola i simultàniament dels veïns: Maresme amb Barcelonès Nord, Baix Llobregat amb l’Hospitalet i els dos Vallès junts. El model és capaç de representar una correcte relació d’equilibri entre capital i resta, entre dinàmiques d’interior i de costa, entre espais densos i menys poblats. S’admeten esmenes, però no s’hi va la correcció puntual, la queixa local, tot desatenent la coherència general, perquè calen propostes de conjunt. 

Aquest no és un tema menor, ens hi juguem la identitat del país en termes de projecte de futur i el camí pel qual poder endreçar representació política, administracions properes i descentralització de la Generalitat (i la via per substituir les diputacions). No podem esperar més en formular una idea de país, que ha de ser, fins i tot, poètica. El mapa comarcal va exercir aquesta funció des dels anys trenta i ha evolucionat, però representa del país mirat de baix cap amunt, dels municipis als serveis municipals compartits, però ens cal un mapa des de dalt cap a baix, regionalitzador. Nosaltres no som 4 províncies, però les 3 basques s’adeqüen al seu sentir, com les províncies a la majoria de les CCAA espanyoles. Ens cal en nostre propi vestit, no el seu.