30 anys vistos amb ulls de vilatans

Una edició especial com el 3 Viles del trentè aniversari ha de mirar obligatòriament enrere. Fer una certa retrospectiva i poder analitzar com ha canviat el territori de la publicació. Acostumats a la seva periodicitat, que no deixa de fer porcions del temps i que cada mes aixeca acta del que ha passat i passarà, és probable que no sigui fins quan arriben celebracions com la vigent que ens permetem d’obrir una mica més l’angle. I en aquest cas no ho hem volgut fer pas sols. Ens hem volgut acompanyar de testimonis que coneguin els seus pobles com ben poca altra gent i ens puguin pintar les traces oportunes amb les que configurar un quadre-resposta a la pregunta de… han canviat molt les 3 Viles durant aquest temps?

Aquí no cal evitar això que ara en diuen ‘spoilers’. La resposta és que sí. Que han canviat. I qui ens ho diu ho fa amb coneixement de causa, tocant de peus a terra i amb les idees clares. Com que sovint són els qui governen, siguin els mateixos de sempre o els nous, els que acaben parlant dels pobles hem volgut fugir del convencionalisme i escollir tres guies de qualitat, tres testimonis i tres veus autoritzades per fer un assaig de resposta a la pregunta del canvi. Tres vilatans que es coneixen el seu poble millor que ningú i que ens agafen de bracet per fer-nos de guia en aquesta retrospectiva per Caldes d’Estrac, Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. A través del temps, de 30 anys seguits de 3 Viles. Parem l’orella, doncs. Que valdrà la pena.

Mercè Artigas i la passió per la història de Caldetes

A Caldes d’Estrac l’amfitriona és la Mercè Artigas, una de les peces claus d’Arrels Cultura. Es coneix de la importància que té Arrels per Caldes d’Estrac. L’entitat és la veu de la història i un baluard per a la memòria i la conservació de la tradició i l’herència popular de Caldetes. Curiosament va néixer pràcticament en paral·lel al naixement d’aquest mitjà i la Mercè Artigas n’és una de les membres més al rovell de l’ou. Recorda com fa 30 anys va néixer aquesta associació formada per entusiastes locals que es van dedicar a explorar la història i el patrimoni de Caldes d’Estrac. “Vam organitzar exposicions culturals, tertúlies i petites reunions que van marcar l’inici d’un viatge a la recerca de la identitat del poble. Vam començar recopilant fotografies antigues de Caldes en mans de particulars, la cerca en calaixos i caixes de sabates i el resultat va ser una exposició al Colón i una publicació d’un llibre sobre paisatges i personatges locals”. Des de llavors, amb canvis i alts i baixos, però Arrels segueix dempeus.

La Mercè pensa en les darreres tres dècades i destaca que “un dels aspectes més visibles dels canvis a Caldes durant la dècada dels 90 va ser la regeneració de les platges i la destrucció dels espigons dels anys 50. A més, la decadència de l’icònic Hotel Colón, finalment descatalogat i enderrocat, va marcar tot un episodi en la història local. La desaparició d’aquest edifici va deixar una empremta en la població local, tot i que l’arquitectura en sí no era particularment notable, no deixava de ser un edifici que ens sentíem propi”. 

No obstant això, el canvi més significatiu i controvertit va ser l’ampliació de la platja. “Aquesta decisió es va prendre sense consultar la població local i va ser duta a terme per les autoritats costaneres i el Ministeri de Foment. El projecte, aparentment poc transparent, va implicar desmuntar els espigons i importar sorra per a l’ampliació de la platja. L’ampliació de la platja va ser controvertida i va generar un intens debat a la comunitat local”, rememora.

A la Mercè se li nota la passió per Caldetes i la seva història quan segueix relacionant el que té encara d’especial aquest poble que s’estima tant i tant.

“Si parlem d’aquests 30 anys a Caldetes hem de reconèixer que tot i ser un poble petit hem tingut grans notícies com la Biblioteca, que és preciosa i molt preuada o sobretot la Fundació Palau que es dona projecció i molta vida. També citaria la restauració de la parròquia, feta amb encert, o la de la capelleta del Remei, que és la nostra patrona. O quan es va refer el passeig dels Anglesos”. Tot això són obres que, explica, eren necessàries i han servir per recosir i millorar el poble.

Si li fem escollir un racó, no dubta. “El Parc de Can Muntanyà, un turó ben a la vora del mar que és fantàstic. Tota una joia. Només cal mirar com a la banda d’Arenys tot és ple d’urbanitzacions però per sort Caldetes manté aquest parc, que necessitaria més manteniment i pressupost però que des d’Arrels també tenim molt controlat i estudiat”, explica. 

I també explica el creixement, de la vila. “Realment des de Caldetes estant notes que el poble està atapeït, que hi ha més densitat amb una sèrie de neocaldencs. Els nouvinguts venen en tongades diferents, vam tenir una mena de hippieguais, una generació de famílies molt compromesos ecològicament que van venir ara hi ha molta barreja. També arran de la Covid va créixer molt el poble, passant algunes segones a primeres residències. Com tot el que és viu, va canviant”, resol riallera la Mercè. 

Quico Calderón i el Sant Vicenç de tota la vida

Quan vam preguntar per algú que es pogués parlar amb coneixement de causa de Sant Vicenç de Montalt ens van adreçar a algú que se’n coneix tots els racons, per afició i també per ofici. En Quico Calderón ha estat el cap de la brigada municipal del poble, del poble on no hi va néixer però hi ha viscut la major part de la seva vida. Un poble, Sant Vicenç, que es coneix i s’estima. També pel que es preocupa i pateix, per allò que no li agrada. En Quico és sincer i no amaga valoracions negatives respecte algunes transformacions i canvis. Però alhora ens convida a destriar el gra de la palla i ens fa notar que tot i el creixement i els canvis, a sota del traç de l’actual ‘Santvi’ hi ha, s’hi nota, les primeres capes del poble de tota la vida. 

Una de les evolucions més notables que ha presenciat és la transformació de Sant Vicenç de Montalt “de poble petit i recollit a una ciutat dormitori. Molts vilatans de Barcelona han triat aquesta localitat com a residència, buscant l’ambient tranquil d’un poble a prop de la costa. El poble ha crescut considerablement, passant d’uns 750 habitants a una població més nombrosa, de 2.500”, ens diu

Un punt d’inflexió en aquest canvi va ser l’arribada de la urbanització SuperMaresme, un dels desenvolupaments més luxosos i cars de la zona. Aquesta urbanització ha atret esportistes d’elit, emprenedors d’èxit i famílies amb grans negocis i fortuna. “La presència d’aquests nous veïns ha estat un revulsiu pel creixement de Sant Vicenç, això és innegable”.

Li preguntem per llocs especials, pels elements d’aquesta capa de poble que encara té casa seva. Per en Quico, un lloc especial a Sant Vicenç és la Masia de Can Missé. “Aquesta antiga masia va ser propietat de la família Porta, coneguda per ser pintors reconeguts. Aquest lloc va ser fonamental per la seva infància (la meva família n’eren masovers) i em va proporcionar una gran llibertat en un entorn natural”.

No obstant això, més que els llocs, Quico destaca la gent de Sant Vicenç de Montalt. Segons les seves paraules  tenen un caràcter especial i identitari: “La gent de Sant Vicenç és coneguda per ser reservada, però sempre està disposada a ajudar els altres. La solidaritat i el suport mutu són valors fonamentals en aquesta comunitat”, assegura.

Tot i aquesta evolució, Calderón també planteja qüestions i preocupacions sobre el futur de Sant Vicenç de Montalt. “La construcció de l’autopista i el camp de golf ha provocat divisions en el poble i ha afectat la seva unitat”. Expressa la seva preocupació pel futur del camp de golf i espera que no es converteixi en una àrea residencial massiva que el poble no pugui assumir.

Malgrat aquestes inquietuds, destaca el paper vital de les entitats locals en la vida de Sant Vicenç. A través d’aquestes organitzacions i les seves activitats diverses, explica, “el poble manté la seva vitalitat i activitat al llarg de tot l’any. Per mi aquestes entitats són la clau de volta de la identitat i l’esperit actiu de Sant Vicenç de Montalt”, ens assegura. 

Mercè Costa i el gran creixement de Llavaneres

El passat 18 d’agost, l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres va acomiadar una de les seves filles més estimades: Mercè Costa. Després d’una extensa carrera dedicada al servei als veïns del poble, Mercè va dir adéu a l’ajuntament, envoltada de companys i regidors. La seva trajectòria va començar el 1989. Va ocupar diversos càrrecs, inicialment treballant al departament d’Intervenció i més endavant, a l’àrea de Serveis. Els últims dinou anys, era trobar a l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC). Així va estar en contacte constant amb els veïns del poble, una tasca que la va apropar encara més a la seva comunitat. Costa  també es va involucrar en el món de la restauració al Maresme, amb dos restaurants, el Mas Nadal i La Caleta, a on va treballar amb els seus fills.

Mercè Costa és una llavanerenca al 100% “El meu pare i tota la seva família tenien una masia aquí des de 1664”, explica amb orgull. La seva arrelament al poble és innegable. La seva mare, d’Arenys de Mar, va ser una altra influència important en la seva vida.

Al llarg dels anys, la Mercè ha vist canvis notables a Sant Andreu de Llavaneres. “El poble que recordo d’infantesa era molt diferent de l’actual. Abans podies baixar del poble a mar, travessant sense pràcticament trobar-te cotxes”, recorda. El creixement de la població, la construcció d’infraestructures i l’augment de l’activitat municipal han alterat la dinàmica del poble. “Quan vaig començar a treballar a l’ajuntament, Sant Andreu de Llavaneres tenia uns 3.600 habitants, una xifra que ha augmentat a prop de 12.000. També ha experimentat un creixement notable en la mida de l’ajuntament, passant de 30 empleats a més de 100”, detalla.

Costa destaca la importància de les entitats locals en la vida del poble, i com a vegada a vegada han sigut la força vital de Sant Andreu de Llavaneres. Les festes locals, malgrat que al ser restauradora les percebi menys presents avui dia, “segueixen sent importants per a la comunitat, especialment per als nous habitants que valoren aquesta tradició”.

Tot i que reconeix el canvi i el creixement del poble, no tot li agrada i ho diu amb sinceritat. Creu que l’urbanisme i altres decisions “han contribuït a aquest canvi i que hi ha hagut un augment de la població  que ha canviat la dinàmica de Sant Andreu de Llavaneres”. “Ja no som el poble que érem i és una llàstima, en aquest sentit he de dir que Sant Vicenç bo i creixent han sabut conservar millor l’essència de poble”, explica. 

I quan li preguntem què li troba a faltar encara lamenta-diu que ha estat així sempre-  l’absència d’un punt en comú al poble: “els llavanerencs no ens trobem enlloc perquè no tenim cap rambla o similar que sigui espai de reunió”. 
Precisament d’espais especials per ella n’hi ha diversos però escull la Font de Lorita. “De petita hi anava molt a jugar, abans brollava l’aigua i ara hi han fet una zona de jocs i tobogan. És un lloc especial perquè estàs enmig del poble i de la natura alhora”.