A Manuel Cuyàs, ara que ens deixa

El seu curs a l‘Escola Pia de Mataró era ple de personatges, no com el meu que era més discret. Companys seus de curs eren Salvador Milà, els advocats Jordi Surinyach i Mario Gómez, el seu cosí -avui reconegut fotògraf al Brasil- Josep R. Duran, el metge Antoni Jané i altres que han resultat bons professionals i activistes, Carles Baylo, Josep M. Fàbregas, els Peres (Bartrés i Busquets), ... M’han dit que ell i el futur conseller Milà no jugaven mai a futbol, parlaven de pel·lícules i llibres. Al cap de pocs anys, ja eren dos directius del Film Ideal Club, una escola de cinema, democràcia i progressisme al Mataró dels primers 70.

Tot i els tres cursos de diferència, ens coneixíem. Sortits de l’escola, vàrem col·laborar en el Butlletí dels Antics Alumnes (potser els seus primers articles),  on també hi escrivia MiIà. A la Facultat de Lletres de l’antiga UB vam coincidir en algunes assignatures. Les de les 8 de matí les impartia Alexandre Cirici, perquè a continuació havia d’anar al seu estudi de disseny. A aquella hora intempestiva en Manuel hi anava amb cotxe. Ja hi duia la Núria i la M. Teresa i jo m’hi vaig afegir. I a Barcelona s’hi unia el seu íntim Jaume Genís. El gran crític Cirici (si hagués nascut a Madrid o París seria molt més reconegut) va ser reclutat en l’apertura que va impulsar el cap del Departament d’Història de l’Art, Dr. Alcolea. Junt amb Ricard Salvat, Miquel Porter, F. P. Verrié, Oriol Martorell van dur aire fresc i renovació d’idees. En Manuel ha referit aquells anys universitaris i com aquells intel·lectuals l’havien fornit de cultura, coneixements i esperi crític, que tant va saber aprofitar en els seus treballs.

Com els bons, de tot en feia matèria literària. També del seu servei militar a Menorca. De la seva destinació, a l’illa més oriental, sempre me n’he sentit culpable. En sortir jo en llibertat provisional d’una detenció el 1973, va ser un dels dos testimonis que responien per mi (l’altre, el meu cunyat Ferran). Ells dos, com jo mateix, vàrem ser destinats (castigats?) a la terra dels talaiots. Me’n consola el fet que va estimar molt Menorca, que va visitar sovint i on va fer bons amics.

Va deixar l’ensenyament a l’Escola Freta quan va ser cridat el 1983 per la regidora Anna Comas i l’alcalde Manuel Mas a la direcció de la Cultura municipal, on va destacar en la programació d’esdeveniments. Amb el següent regidor, Remigio Herrero (tan diferents), va fer “buenas migas” i amb el següent, Josep Fradera, va topar. Dos intel·lectuals junts no podia ser. Amb l’alcalde i la regidora sempre més va mantenir el contacte i bona amistat.

Al Consell Editorial d’El Punt del Maresme, vam viure de prop la seva vocació periodística, el seu mestratge als joves (tenia una bona plantilla!) i el vàrem llegir amb més assiduïtat, si bé des de 1984 ja publicava a Serra d’Or. Ha estat molt ben glossat per altres com a periodista i tertulià. Només voldria destacar la seva independència de criteri i honestedat. Mai es va casar amb ningú ni va estar al servei de ningú. És la típica persona que no hagués pogut ser mai d’un partit polític. La seva militància consistia en ser fidel als seus principis i ideals democràtics, culturals, catalanistes i... mataronins. Fidel a la família, als amics de sempre i als nous, va poder conèixer com a avi tardà els seus dos néts. La seva darrera il·lusió.