Manel sempre serà 'benvolgut' a Mataró

Manel i Mataró tenen una sinèrgia especial. Dissabte va quedar demostrat en el concert al Teatre Monumental que servia com a presentació del segon disc ’10 Milles per veure una bona armadura’. Qualsevol dubte que pogués sorgir respecte si el seu nou treball havia calat o no es va esvair després de la primera cançó. Les entrades del concert organitzat per la Casa de la Música s’havien exhaurit en 48 hores -quan el disc encara no havia sortit a la venda- i hagués passat el mateix si s’haguessin venut dijous passat. Manel sempre serà ‘benvolgut’ a Mataró, tal i com va confirmar l’actitud d’un públic tant heterogeni com entregat. Amb les cançons d’ahir i les d’avui.

El quartet barceloní ha guanyat no només en número de cançons i varietat, sinó també en saber evolucionar en la manera d’enfocar els temes de sempre, si és que es pot qualificar així a cançons de l’any 2009. Va quedar demostrat amb el ‘Pla Quinquennal’, primer en trencar fins el moment el monopoli dels temes del segon disc, amb petites modificacions fruit del directe que mostraven l’evolució del grup en aquests temps. No va ser l’única. Tot el concert va servir per entendre que Manel sap adaptar-se a cada situació: la complexitat instrumental del segon treball deixa pas a una major intensitat del directe i a un Guillem Gispert esplèndid a l’hora de reinterpretar les cançons. Només per escoltar com sona avui ‘Ai Dolors’ ja val la pena veure’ls. L’ukelele, peça clau en ‘Els Millors Professors Europeus’ i desaparegut en el segon disc, guanya un sorprenent protagonisme en temes com Soldadet, Flor groga o Aniversari. Però el que és mitja vida en tot aquest muntatge és el bateria Arnau Vallvé. Ell sol és capaç de camuflar la falta d’instruments lògic del directe i canviar el ritme de les cançons donant-li una nova potència. Si algú creu que han perdut força en el segon treball és simplement perquè no han estat en un concert seu.

L’escenografia del quartet no deixa de ser la de sempre, entre el posat monolític que dirien ells i un fals passotisme ben acompanyat per la il·luminació canviant segons cada cançó. El Monumental semblava una discoteca amb Boomerang, un monòleg digne d’ obra de teatre quan introduïen algunes de les cançons o un espectacle a l'aire lliure amb la llum amb majúscules que il·luminava el teatre cada vegada que es posava dempeus el públic, com per mostrar al món la connexió entre el grup i la capital del Maresme. Fins a tres vegades la gent es va alçar, un fet que segurament va sorprendre al grup.

"Benvolgut" va ser el primer en aconseguir que el públic deixés la seva butaca. Era el fals final de concert. I la demostració que a Manel no li cal viure de les cançons del primer disc. L’entrega va ser tal que van estar fora de l’escenari menys del que devia estar previst, per tornar i seguir amb el seu particular bany de masses. ‘Al Mar’ va tornar a aixecar el públic, demostrant com és d’especial aquesta cançó pel públic mataroní (deuen haver fet més ells pel Projecte Mataró Marítim que ningú, i sense saber-ho). I van decidir, després de veure la gran resposta del públic, que tornarien a marxar per ser reclamats per última vegada amb el clàssic ‘No n’hi ha prou’. Aquest moviment no semblava previst, però tenien la necessitat i l'obligació de donar les gràcies davant l'entrega mostrada pel públic.

Menys diàleg, més connexió
Manel va parlar menys del que és habitual en la seva gira, però tampoc ho va necessitar. A les clàssiques històries per intentar unir la temàtica d’algunes cançons –Soldadet, Aniversari, Deixa-la Toni- se li va afegir l’espontaneïtat dels assistents, que va oferir moments per emmarcar. ‘En la que el Bernat se’t troba’, i durant els concerts de la primera gira, el públic suplia la falta de trompetes del disc. Això, ja interioritzat entre els assistents al Monumental, es va repetir sense que el grup ho reclamés com sí feien abans. Manel va deixar de tocar per veure com tot el teatre es posava a cantar aquest tros de la cançó, amb el grup sense poder aguantar el riure davant aquella situació. El quartet i el públic es va fondre en un aplaudiment que va donar pas a l’embogiment de Guillem Gisbert cantant com mai la tornada de la cançó.

L’últim gran moment va ser amb la darrera cançó, com és lògic. Que Manel aconsegueixi que la gent canti un tema com ‘Deixa-la Toni, Deixa-la’, que serveix per tancar el disc i que segurament gairebé ningú deu escoltar sol a casa, demostra que saben perfectament què fer en directe. Un final tranquil, amb el públic com a protagonista –menys això sí que amb les corrandes- i tothom satisfet. Els assistents perquè es refermen en la relació especial amb ells. El grup, perquè ja saben on s’està millor que a casa: a Mataró.