Los Delinqüentes s’imposen a Los Chichos en la darrera nit del Cruïlla

Frescos, jovials i reivindicant una perspectiva lúdica de la música i la vida, Los Delinqüentes van segellar amb èxit el Cruïlla de Cultures. El grup de Jeréz va ser dissabte passat el gran triomfador de la darrera nit del festival mataroní, per sobre i tot d’uns companys de cartell tan mítics com Los Chichos. Davant unes 4.000 persones, Marcos del Ojo ‘El canijo’ i Diego Pozo, acompanyats per guitarra, baix, bateria, percussió i dos coristes-humoristas sobrats de ‘gracejo’, van fer gala de la seva rumba empeltada de funk, rock, blues i psicodélica. Una mescla desenfadada, sense complexos, que beu directamente de grups com Veneno però que aconsegueix ser identificable a la primera de canvi. Cançons sinuoses, d’estructura poc clara, plagades de jocs de paraules i girs lírics absurds que donen a aquest duo una personalitat molt marcada que els diferencia dels pobladíssims i pantanosos terrenys del mestissatge musical.

Van arrencar la nit amb Antiguo teatro callejero, del seu darrer disc, Bienvenido a la época iconoclasta, i van començar a assentar les bases del concert amb Somos (laboratorio de ritmos) i els riffs que poblen Tabanquero. El primer tram del concert, però, va pecar d’excessivament pla, amb un seguit de cançons molt similars entre sí que no acaben d’aixecar el vol. D’animar al personal, però, ja se n’encarregaven els propis músics amb el seu particular show: Diego Pozo posant-se el sostenidor que li va llançar una fan al ritme de la reviscuda “Paco paco paco” d’Encarnita Polo; i ‘El Canijo’ reclamant més soroll del públic afirmant que “a Madrid criden molt més, fins i tot Cristiano Ronaldo crida més que vosaltres”.

La música va prendre tot el protagonisme en el segon tram del concert, on van caure la majoria d’èxits de la formació gaditana, executats de manera brillant. L’enganxosa Primavera trompetera, Cicatrizando, amb un espectacular final farcit de percussions, Piratas del Estrecho, amb El Canijo enarbolant una bandera pirata, i dos dels seus grans himnes, El aire de la calle i A la luz del lorenzo, cants a la festa, al bullici del carrer i a la despreocupació vital. El públic va mostrar la seva eufòria de manera molt diversa, encenent bengales o improvisant un pilar de 3, recordant a tothom que les Santes ja són aquí. El toc amateur i improvisat de la majoria dels discos de la banda es va perdre en un directe molt treballat i estructurat, de so poderós (fins a tres guitarres a la vegada), pensat per satisfer auditoris grans.

Cançons per donar i per vendre
Unes hores abans, Los Chichos van haver de batallar amb un públic que els va rebre amb menys entusiasme del que segurament estan acostumats. Hi havia molt fan de tota la vida disposat a donar-ho tot, però molts altres estaven a l’expectativa, encuriosits pel mite que envolta un dels grups espanyols més exitosos dels darrers 30 anys. El trio, format pels germans Julio i Emilio González, i el fill d’aquest últim, Junior, va buscar amb insistencia la complicitat amb el públic, acostumats a fer que milers de persones cantin les seves cançons de memoria tan sols fent petar els dits. Però dissabte passat no va ser del tot així, cosa que va deslluir una mica el concert, afectat també per una qualitat de so millorable. També es va posar de manifest que Los Chichos són un grup de volta de tot, que ja fa molt de temps que no publiquen material original i que segueixen vivint dels seus vells èxits rumberos.

Tot i reconèixer que “no hi cabien tots” perquè hi haurien de ser “fins el dia següent”, van tocar bona part dels seus temes més populars, arrencant la nit amb Sea como sea, la tornada de la qual defineix la lírica que impregna totes les seves cançons: “Sea como sea seguiré luchando por los míos, seguiré robando si es preciso, y con estas manos noche y día sacaré adelante a mi familia”. Ben aviat va caure Son ilusiones, Amores de compra y venta i Mujer cruel. El ritme va decaure una mica cap a la meitat del recital, amb peces més lentes i un interludi massa llarg per presentar els músics que els acompanyaven. En l’últim tram, però, van treure tota l’artilleria. Los Delinqüentes van pujar a l’escenari per interpretar amb el trio un dels seus millors temes, Ni más ni menos, que va precedir altres himnes com Quiero ser libre, Cachimba, Dime Carmen, No jueges con mi amor, Vente conmigo gitana o una celebradíssima El Vaquilla. Al bis, va arribar el torn de La historia de Juan Castillo, el delinquent empresonat que no pot deixar de pensar en els seus fills, desamparats al carrer.

Rumba del Maresme
La darrera nit del Festival també va comptar amb el grup maresmenc de Rumba Ai Ai Ai, que van obrir la jornada a ritme de ventilador i amb nou disc sota el braç, Lo més gran del món. I els encarregats de clausurar-la van ser 2 Mini Dj, amb una selección musical plena de temes populars per a un públic que tenia encara moltes ganes de festa després del show de Los Delinqüentes.