Llach emociona el Monumental en el seu darrer concert a Mataró

A pesar que es tractava del seu últim concert a Mataró, ja que ha anunciat la seva retirada dels escenaris, l'actuació de Lluis Llach el passat divendres, dia 16, al Teatre Monumental va semblar més un punt i seguit que un punt final. Un concert amb poques concessions als clàssics (nomes als bisos), amb força material nou i temes antics amb arranjaments renovats. Dues hores i mitja, quatre bisos i un Llach que, tot i que va amanir la successió de cançons amb un munt de discursos de tota índole, en cap moment va pronunciar un “adéu” definitiu al públic. Els seus himnes ja ho van fer per ell. La sensació que va quedar, però, es que d'aquí un, dos anys, el tornaríem a tenir trepitjant el Monumental, amb un nou àlbum, un nou espectacle o el que fos sota el braç. Però això ja no serà així.

Davant un Teatre Monumental ple a vessar (les entrades s'havien esgotat feia ja tres setmanes), Llach va presentar l'espectacle ‘I', confeccionat especialment per aquesta darrera gira, i que el cantautor de Verges ha passejat per gairebé tota Catalunya durant el darrer any. “He triat les cançons que em permetessin dir el què volia expressar en aquests moments”, va resumir el músic, que va iniciar el concert amb Geografia, mapa de la ruta que prendria la nit. Llach va iniciar els primers compassos en solitari al piano, fins que se li van unir a l'escenari els sis músics que formen la seva banda, amb Laura Almerich i Laly Rodríguez a les guitarres, marimba i acordió, Anna Comellas al violoncel, Jorgue Cuscueta al saxo i clarinet, Dani Forcada a la bateria i el mataroní Marc Prat al baix. Els cuidats arranjaments del grup, en què van destacar els matisos del violoncel, van embolcallar en tot moment la lànguida veu de Llach i van mostrar que ‘I' està ja molt rodat.

Ben aviat Llach va apuntar que de jove volia “cantar sobre la veritat”, però que aquesta, avui en dia, “està manipulada” i per això prefereix parlar de les “petites certeses interiors”. Llach va tenir paraules per a tot i per a tothom: la política (“jo soc d'esquerres i nacionalista” va recordar), l'amor i el desig (“aquí em teniu, als meus 50 anys, explicant les meves misèries”, va dir a la presentació del tema Potser el desig) o els seus inicis amb els Setze Jutges (“Ningú els ha reconegut mai res i poc a poc van morint”). També va tenir temps per rescatar una cançó vella, ‘El dia', que Llach mai va enregistrar, cansat de que la censura li ho prohibís a cada intent, i de versionar un tema de la cantant francesa Bàrbara, que precisament va dedicar als Setze Jutges.

Els parlaments i el repertori de Llach van fer referència tant a les misèries del tardofranquisme com al conflictiva creació i desenvolupament del nou Estatut, a la qual va dedicar dos temes nous: A poc a poc i Toçudament alçats (que va tancar el concert abans dels bisos). La figura de Salvador Puig Antich va sobrevolar el Monumental quan va sonar “Sempre queda un fil”, dedicada a les germanes del militant anarquista executat pel règim franquista. El raconet dels moments íntims es va omplir amb ‘Tendresa', magníficament interpretada tant sols amb piano, violoncel i melòdica.

Bisos brillants
El públic que volia dir adéu a Llach escoltant alguns dels seus grans clàssics van haver d'esperar als bisos, però no van marxar pas amb les mans buides. “Se'm fa difícil marxar de l'escenari sense fotre-us entre cap i coll el Viatge a Ítaca”, va dir. I dit i fet. Tampco va estar-se d'interpretar Que tinguem sort, acompanyada per la veu i les palmes del públic, però potser els moments més emotius van arribar amb Astres, la tornada de la qual defineix tot l'imaginari de Llach (“un desig d'amor, un poble i una barca”) i Amor particular, que va tancar el concert de manera brillant.

Llegir la crítica del concert a càrrec de Xavier Amat