Lideratge participatiu

S'ha posat a rodar el primer curs de la LEC, és a dir, el primer curs escolar després de l'aprovació de la Llei d'Educació de Catalunya, que en la seva tramitació parlamentària va evidenciar les diferents interpretacions que es poden donar a aspectes fonamentals d'aquesta llei, com ara el concepte de servei públic, el paper de les diferents administracions en la planificació i la gestió del sistema educatiu, el model d'autonomia i de govern de centres, l'avaluació del treball que fan els mestres, els centres, els alumnes i la pròpia administració. Interpretacions diferents que –esperem– aniran confluint a mesura que es publiquin els decrets i les ordres que han d'anar desplegant la nostra llei.

A curt termini, esperem que es posi fil a l'agulla a dues qüestions: l'autonomia dels centres i el govern d'aquests. Dues mesures que afecten, exclussivament, els centres públics. I que, per a nosaltres, guarden una íntima relació: l'autonomia d'un centre públic, i el seu govern (direcció unipersonal i col·legiada), han de basar-se en el projecte educatiu que ha de donar sentit a tot; també a la seva organització, a les seves prioritats, a les seves necessitats perentòries que han de satisfer les administració i els serveis educatius que estan (o haurien d'estar) a la seva disposició i –en definitiva– el que dóna sentit a la idiosincràsia i a la particularitat del centre: no hi ha un únic model d'escola pública (hi ha models i projectes diferents) sinó un mateix titular (una administració pública) i un mateix propòsit: una educació de qualitat a l'abast de tota la població escolar sense cap mena de barrera ni condicionant. I en cada centre, qui representa el seu projecte (i la seva idiosincràsia) i la totalitat dels seus alumnes, famílies i personal educatiu és el director o directora. Vet aquí com van lligades aquestes dues qüestions.

Pel que fa a les direccions dels centres, a més, convé aclarir alguna particularitat més. Hi ha qui creu que ja ha arribat l'hora de dotar de més poder de decisió i de més gratificació professional i econòmica els directors, encara que sigui a costa de minvar la capacitat decisòria dels òrgans col·legiats (llegeixi's equip directiu, claustre, consell escolar) que – de passada – esborraria del mapa els únics òrgans on s'exerceix la rendició de comptes de qui assumeix responsabilitats; i això, diuen alguns, per afavorir l'agilitat en la presa de decisions. Bé, ja sabem que buscar el consens porta temps i que és més senzill no haver de presentar i explicar resultats dels plans i projectes que es proposen. Però mentre no hi hagi una alternativa millor al consell escolar –pel que fa a òrgan de representació de la comunitat educativa i de les administracions i de control social del que es fa en un centre– no es pot abogar per la seva debilitació o desaparició, donant a entendre que la cerca de l'acord i del consens va en detriment de la capacitat de decisió. I molt menys quan una de les novetats de la nova llei és la cultura de l'avaluació que ho ha de presidir tot; s'ha d'avaluar per retre comptes del que es fa, i en el centres s'ha de retre comptes al màxim òrgan de representació de la comunitat educativa: el consell escolar.

És tan absurd com el fals dilema “o lideratge o participació”. Fals perquè, en educació, els bons lideratges han sorgit de comunitats educatives basades en la participació; uns lideratges que reparteixen responsabilitats (i lideratge) a diferents escales, cosa que cohesiona i enforteix els equips i que possibilita –al seu torn– que sorgeixin nous líders i la renovació d'aquests. Aquest és el sentit comunitari que mai no hauria de perdre aquest concepte polisèmic i interpretable (i que està tan de moda) anomenat “lideratge”. Sentit al que no volem renunciar perquè, per sort, fa moltes dècades que funciona en moltes escoles grans i petites, urbanes i rurals, d'infantil, primària, secundària o d'adults del nostre país. En diem lideratge participatiu.