Les processons de Setmana Santa

Torna la Setmana Santa a Mataró i els primers, els Armats. Han sabut sobreviure dignament als canvis de tota mena. Sense processons a la ciutat van reaparèixer a Llavaneres en temps de l’alcalde Alarcón i monsenyor González. Van tornar a sortir a Mataró en un acte no religiós, el Dijous Sant, ara convertit en tradicional i esperat. En temps que les guerres estan mal vistes han mutat sense sobresalts a “Soldats de pau”. I de l’estil imperial i invasor no en queda res, perquè són nois de casa. 

Tota una història el retorn de les processons després del sotrac del Vaticà II i el 600! Els anys cinquanta, processó al vespre del Dia del Ram des de Santa Anna al barri mariner, Dijous i Divendres Sant grans processons pel centre, amb el Crist de l’Agonia el primer dia i el de la Bona Mort el segon. Soldats del Regiment tancant les desfilades, el divendres amb els cascos d’artilleria al coll, i la Guàrdia Civil de gran gala escortant el Sepulcre, tricorni baixat i fusells a la funerala. Imatges avui impossibles! 

De dues manifestacions pels carrers a l’única del divendres, el 1971 ja no es va convocar per la participació cada cop més minvant, les sortides per vacances i els nous aires conciliars. Però van tornar les processons els anys vuitanta.  A partir dels ciutadans dels barris amb orígens al sud d’Espanya i les seves confraries i germandats creades de nova planta, al costat d’algunes de “catalanes” que reviscolaven. Allò que veien fer als “señoritos” i a les classes acomodades a la seva terra ara ho podien traslladar aquí, promogut per la gent del poble. I pagat per ells mateixos, que ara i aquí s’ho podien permetre. A més, desfilaven les dones, lluint les seves gales, quan abans només hi anaven algunes penitents, amb el cap tapat. I ho podien fer pels carrers del centre, que fins llavors eren territori exclusiu dels autòctons. Canvis d’actitud, canvis socials, camí de la integració i de la barreja.   

L’església “catalana”, encara conciliar, s’hi van resistir i no ho acceptava. Però cada any tenien més participació –els Armats s’hi van afegir- i es generaven dubtes. L’Ajuntament es va sentir interpel·lat; almenys s’hi havia de donar cobertura tècnica de seguretat i logística. En una Comissió de Govern se’n parla. Es generen dubtes perquè el Consell Pastoral no ho aprova i l’equip de Govern es considera proper als organitzadors. Què s’ha de fer? Un diu: “Cal col·laborar”; un altre: “L’Església ho acabarà reconeixent, perquè va a més”. De mica en mica, ara amb un capellà, ara se surt de la plaça de Santa Maria, després de la Basílica. Al final l’Església rectifica, ho acull i ho beneeix del tot.    

L’any darrer, veient la del Divendres Sant, Joan Giménez Blasco, historiador dels segles XVII i XVIII, amb coneixement de causa, em comenta que és un acte barroc. I tant que ho és, d’una altra època. A mi actualment les processons de Setmana Santa em provoquen una reacció ambivalent: no em semblen bé les manifestacions religioses al carrer –de qualsevol creença-, però em sento fascinat per les formes. No comparteixo aquesta expressió de la fe a l’espai públic, però em subjuguen les imatges, les vestimentes, la música, les olors, els colors i el misteri. 

Una anècdota que recordaré sempre va ser quan dos catòlics “conciliars”, dels que havien participat abans a les processons i favorables a la seva supressió, es van negar a veure passar la del Diumenge de Rams per davant de la casa on es trobaven aquell moment. I obrint la marxa, lluint cuirassa i casc, els Armats de sempre.