Les medalles del waterpolo femení

La nit del dijous 9 d’agost, uns treballant, d’altres de vacances però tot Mataró es va tornar, de cop i volta, amant del waterpolo femení. El motiu, dues jugadores mataronines jugaven una final olímpica ja amb la medalla de plata assegurada.

Deixant de banda la final, on la favorita Estats Units (superior en tots els aspectes) no va deixar a Espanya ni imaginar-se l’or, tots vam vibrar amb la Marta Bach i la Roser Tarragó: Mataró havia aconseguit les seves 2 primeres medalles.

Però d’on ve aquest èxit ? Va ser llavors quan vaig recordar unes declaracions de fa molts anys, concretament del dia que Vicenç Tarrés va acabar la seva carrera com a waterpolista deixant el primer equip masculí del Centre Natació Mataró. En aquella època el conjunt lluitava cada any per salvar la categoria des de la piscina municipal. “El Xato” explicava al llavors periodista de Televisió de Mataró Ivan San Antonio que, en David Cambray i ell, plegaven per a obrir pas a noves generacions que portessin el waterpolo del Centre Natació Mataró més amunt. Ha estat així i per partida doble.

En 10 anys, l’equip masculí ha passat de lluitar per la permanència a lluitar per ser a Europa cada temporada. Però en el cas del waterpolo femení l’evolució ha estat supersònica. Des de la creació de la secció i amb el mateix Tarrés a la banqueta, l’equip no ha parat de créixer fins el punt que el femení del Centre ha acabat segon a la lliga i jugarà a Europa la propera temporada. Però sobretot, d’aquest equip, d’aquest treball i d’aquest procés generacional n’han sortit dues jugadores que han donat les dues primeres medalles olímpiques a la ciutat.